Fill de Caín: més enllà de l’impacte psicològic

Gairebé dues setmanes després de la seva estrena en sales comercials, el FET a TARRAGONA publica una crítica de la pel·lícula “Fill de Caín”, de Jesus Monllaó. L’autor de l’article és el periodista de Tarragona Ràdio, MIGUEL GONZÁLEZ:

El cineasta tarragoní Jesús Monllaó a la plaça dels Sedassos, quan rodava “Fill de Caín” (foto: lavanguardia.com)

Va ser veure el primer teaser de Fill de Caín al Youtube i decidir automàticament que seguiria la seva evolució. Els tràilers i les informacions que s’anaven desvetllant poc a poc prometien un relat, si més no, interessant i entretingut. Però desencantat de les primeres impressions, no vaig arribar a imaginar que la producció podia amagar tanta essència.

No coneixia el director de la cinta, més enllà de certes referències al voltant del seu cognom. Encuriosit en bona mesura pel fet que la pel·lícula s’havia rodat a Tarragona, em vaig acabar convencent d’anar al cinema, tot i els preus magnificats d’una entrada i un bol de crispetes.

Alguns ja l’havien vist la nit de la preestrena al Teatre Tarragona. Tothom parlava d’èxit. Només accedir a la sala, em va sobtar la quantitat de gent que m’acompanyava. Ja feia gairebé una setmana del seu debut en més d’un centenar de sales de tot l’Estat. Era dijous al vespre, sessió de les 22:45. No és la tònica habitual, almenys en les sales i sessions a Tarragona, on sovint només gaudeixen de la projecció una desena escassa de persones.

“- En què consisteixen els escacs?     – En matar al rei”

Jesús Monllaó Plana és el nom del cineasta tarragoní que signa aquest thriller basat en la novel·la ‘Querido Caín’ de l’escriptor Ignacio García-Valiño.

Una cinta intrigant que barreja adolescència, escacs, obsessió, dubtes i foscor, per citar només alguns dels ingredients de la seva recepta.

“- Et penses que estic boig?”

Nico Albert, primer paper d’un més que misteriós David Solans, bé podria ser el típic adolescent que tothom coneix. Tímid, reservat i observador però amb el caràcter i la fermesa necessaris per aguantar estoicament la incomprensió del seu pare, causada potser per quelcom més que un abisme generacional.

El Nico és intel·ligent, però s’allunya de ser llest. Per aquest motiu, conviu amb els problemes de qui vol ser més que ningú mentre pateix els estralls d’una crisi de valors massa comú entre el jovent d’avui dia.

Una imatge promocional de la pel·lícula amb José Coronado al Festival de Màlaga (foto: cedida)

“- No podem amb ell”

Els seus progenitors, Carlos i Coral (un reeixit José Coronado i una discreta Maria Molins) no es posen d’acord davant la forma d’actuar envers el suposat problema d’actitud de l’adolescent. És aquí on entra a escena la psicologia, de la mà d’un fantàstic Julio Manrique, a qui també apassionen els escacs. Manrique, o Beltran -actor i personatge comparteixen nom- haurà de fer ús del seu suposat avantatge davant l’adolescent. “Psico” haurà d’accedir a l’entramat món d’aparences, veritats i mentides del noi.

Tant ells com la resta dels protagonistes (on destaquen els papers de l’autèntic Jack Taylor o la tarragonina Mercè Rovira) es veuran obligats a moure fitxa. Bellugar unes peces, sempre blanques i negres, però que efectuen massa moviments en una partida a la vegada ràpida i llampec de noranta minuts sobre el tauler d’escacs de la pantalla.

“Un nen que mata al seu gos, és un psicòpata”

Durant el transcurs del llargmetratge la meva concentració no va disminuir en cap moment. Fins i tot en alguna ocasió vaig jugar a imaginar sense més pretensions el següent moviment de guió. Però per competir, cal ser un expert del joc. Un so acceptable, juntament amb la minsa però adequada banda sonora d’Ethan Lewis Maltby acompanyen un guió que aglutina diversos gèneres narratius.

Tarragona, part essencial

Realment, fa goig veure diverses localitzacions de la ciutat en el transcurs de la cinta. Des del Pla de la Seu al carrer Apodaca, del Fortí de la Reina a la Platja del Miracle. Els barris de Ponent, La Móra-Tamarit o el mateix Hospital Joan XXIII han estat acuradament escollits per enregistrar bona part del material. I és que Tarragona i la seva costa atorguen a l’obra una substància encara més especial.

Més que un impacte psicològic

Mentre apareixien els crèdits i a la fila del darrera algú intentava donar comptes al seu company de butaca sobre la realitat del personatge bíblic de Caín -d’una manera no gaire encertada-, el meu cap reflexionava al voltant de nombroses possibilitats i percepcions personals: són els llestos els qui sempre van per davant a la vida? Pateixen els adolescents la incomprensió que dibuixa moltes escenes del film?

Monllaó ha aconseguit, almenys sobre la meva persona, els seus objectius: impactar, mantenir en tensió i refermar-me en la idea de que totes les famílies tenen secrets, fins i tot més enrevessats que els d’aquella antiga sèrie de TV3. Felicito al director i espero ‘en candeletes’ la seva propera cinta.

Una òpera prima, guanyadora d’un premi al Festival de Málaga, que m’ha causat aquella impressió que tothom espera per defensar davant la seva butxaca que els diners invertits en la pel·lícula han valgut la pena. Ell mateix però, m’ha mostrat un cop més que la primera impressió no és sempre l’encertada.

Caldrà veure com prospera la carrera cinematogràfica d’un director que ha aconseguit el crèdit suficient de la feina ben feta.

Dues confessions més per acabar. Mai he sabut jugar als escacs. I de crispeta, a la caixa, no en va quedar ni una.

   TEXT: MIGUEL GONZÁLEZ, periodista

Mercè Sardà i els 20 anys de Mostra de Teatre Jove

Mercè Sardà, impulsora de la Mostra de Teatre Jove, davant de l’entrada del Teatre Metropol.

“M’he fet iaia amb la Mostra de Teatre Jove”. Amb aquesta naturalitat ens parla Mercè Sardà, la persona que va impulsar aquest projecte a la ciutat l’any 1994. La iniciativa va néixer amb motiu del desè aniversari de Vis de Vanadi, el grup de teatre de l‘Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, que l’any vinent complirà 30 anys, i que actualment Sardà co-dirigeix amb tres persones més. Podríem dir que ella és la mare de tot plegat. Ha viscut totes les edicions de la Mostra amb intensitat, i el cert és que, tal com ens confessa, se sent “història viva” d’aquest acte.

L’edició d’enguany finalitza aquest dijous 13 de juny, però ja podem afirmar que ha tornat a ser un èxit. Deu companyies s’hi han implicat de forma activa, i la resposta del públic, en línies generals, ha estat bona. En la representació de l’obra “El sopar dels idiotes”, de Francis Veber, que precisament presentava Vis de Vanadi,  fins i tot desenes de persones es van quedar sense poder accedir a  una de les 500 butaques del Teatre Metropol, que estava ple a vessar.

Representació de “Blanca Rosa, sirena de la mar blava”, l’any 1994, pel grup Vis de Vanadi (Foto: Mercè Sardà).

Els inicis

“Em vaig passar el pont de la Puríssima posant en solfa el projecte”, ens explica. Retrocedim, doncs, fins a finals de l’any 1993. Primer, però, Sardà ja s’havia reunit amb l’aleshores màxim responsable de la Conselleria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona, Carles Sala, per explicar-li la idea. Malgrat que ella el coneixia personalment, assegura que li va demanar “visita formal”, perquè “vegés que li anava a proposar una cosa seriosa”.

I així es va començar a gestar la “I Mostra de Teatre Jove de Tarragona”, que va comptar amb la participació de 9 grups de teatre. Hi trobem diferències remarcables, però, amb el format actual: es va concentrar tot en un cap de setmana (3 obres per dia) i les actuacions es van dur a terme al Centre Cívic de Sant Pere i Sant Pau i a la Sala d’Actes de l’antiga Caixa Tarragona.

L’any següent ja es va poder celebrar al Teatre Metropol, remodelat, que tot just s’havia inaugurat el 10 de març de 1995. I, des d’aleshores, aquest equipament s’ha convertit en l’espai identificatiu de l’acte.

L’any 1995, el grup Abisme va presentar, al Metropol, “El bon doctor” (Foto: Mercè Sardà)

Consolidació i qualitat

Sardà, que ha viscut en pròpia pell l’evolució de la Mostra, assegura que “el cicle s’ha consolidat molt”. Afirma que “es coneix, se’n parla i la gent vol participar-hi”. Una de les coses que més la satisfà, però, és que el públic que hi assisteix també sigui fonamentalment jove.

Admet que hi ha hagut un progrés qualitatiu de les obres presentades. “Ha millorat moltíssim el que s’està fent ara en comparació amb el que fèiem tots fa vint anys”. En aquest sentit, espera i desitja que hi hagin contribuït, entre d’altres, els cicles de formació que han anat oferint, així com també les aportacions del Consell Assessor, un òrgan intern de la Mostra que està format per professionals del teatre que cada any realitzen crítiques constructives de les obres presentades.

El teatre a Tarragona “resisteix”

La fundadora de Vis de Vanadi és optimista amb el panorama teatral de la ciutat. Opina que la programació que ha preparat enguany l’Ajuntament és “bastant potent”, i se sent satisfeta pel fet que s’hagi inaugurat un teatre “en plena crisi”, malgrat que es tracti d’un projecte “molt anterior”. També parla de la Sala Trono, El Magatzem, el Tecla-Smith i el Festival Eclèctic.

Sens dubte, hi ha vida teatral a la ciutat, i Sardà creu que la Mostra de Teatre Jove ha contribuït a impulsar-la. En definitiva, considera que Tarragona “resisteix”, però perquè el treball que hi ha al darrera del teatre a la ciutat és de “pedra picada”.

Ella ho sap prou bé, ja que és una de les persones que ha estat batallant perquè es fessin ofertes per als joves en la programació dels teatres Tarragona i Metropol. En aquest sentit, afirma: “La gent jove necessita al·licients per anar al teatre, i un d’ells és l’econòmic”. Al final, han aconseguit que hi hagi un descompte per als menors de 25 anys que pot anar del 15% al 50%, depenent de l’espectacle.

Exposició i Festa Final

Per commemorar l’aniversari també es va preparar una exposició retrospectiva que es podia visitar a la Sala Kesse fins el passat dissabte 8 de juny. Ara la Mostra de Teatre Jove 2013 afronta la seva recta final. Està previst, però, que se celebri una Festa Final de l’efemèride i, per tant, caldrà estar atents a noves informacions. En qualsevol cas, esperem que Mercè Sardà es continuï fent iaia amb la Mostra i que, per tant, l’acte segueixi complint anys.

 

  TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDI