Una dolça ressaca teatral

Una escena d'”El loco y la camisa” al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (foto: Sala Trono)

Fernanda Orazi, Albert Bolea, Santiago Sanguinetti. Són alguns dels noms que intentaré gravar amb foc a la meva memòria després d’aquesta segona edició de la Festival Internacional de Teatre de Tarragona. De la mateixa manera que ara fa dos anys em vaig gravar amb foc el de Lorenzo Balducci.

El FITT ha estat de nou una descoberta. De nous llenguatges teatrals, d’espais escènics insòlits, de maneres diferents d’explicar històries i de noves formes d’implicar-hi al públic.

Sens dubte, l’espectacle més convencional ha estat Los ojos, amb què s’estrenava el festival al teatre Metropol. La resta ha estat la bogeria.

De la màgia dels contes a la deconstrucció de Julieta

El vestíbul del Conservatori de Música es va convertir en un escenari macabre on els contes de tota la vida van ser espedaçats amb l’humor més negre i al mateix temps més commovedor que us pugueu imaginar. Música brillant del VO Quartet i interpretacions suculentes dels tres actors de la companyia Teatro Calamine. Els Cuentos Cruentos, dramatitzats per Dino Lanti, van ser una delícia i van obtenir la complicitat i les rialles d’un públic entregat des del primer moment. L’escenari hi ajudava. Sembla increïble el joc que pot donar l’escalinata del Conservatori ben il·luminada.

Més arriscada era la proposta del Colectivo de Teatro Las Morenas d’Uruguai. La seva delirant relectura de “Romeu i Julieta” és enèrgica i desbordant, però resulta allunyada del nostre imaginari. Molts gags s’escapaven perquè els seus referents no eren els del públic. Ara bé, la recreació totalment iconoclasta de l’escena del balcó o del comiat de Romeu i Julieta van ser senzillament memorables. “Las Julietas” és un espectacle coral, un cànon de veus perfectament articulat, en què destaca la de Santiago Sanguinetti. Preneu nota d’aquest nom. Llàstima que sigui de tan lluny.

“Las julietas” es va representar a la sala del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona (foto: Sala Trono)

Drames de família a flor de pell

El meu pas per la segona edició del FITT es tanca amb dues històries de família, en què la proximitat amb els actors et feia sentir la incòmoda sensació d’estar violant allò més privat de les relacions familiars.

Amb El loco y la camisa, la Volta del Pallol es va transformar en el menjador d’una casa argentina d’un barri humil. El públic es distribuïa al voltant de l’escena, com en el Lliure de Gràcia, i a tocar mateix dels actors. La sensació de formar part de la història era esborronadora. Durant poc més d’una hora, descobríem les misèries d’una família de la mà de la bogeria clarivident del fill. Tot allò que es calla, tot allò que intentem fer veure que no existeix sortia a la llum a batzegades, enmig d’una combinació de rialles i desassossec.  Encert de l’obra i encert de l’espai. I encert d’uns actors que actuaven amb la màxima naturalitat, lluny de les cantarelles estrafetes que moltes vegades es troben al teatre. Llàstima que problemes amb els vols de la companyia van obligar a suspendre algunes de les funcions.

“Que te vaya bonito” es va escenificar al pati de Casa Canals (foto: Anna Plaza)

I per cloure el FITT Que te vaya bonito, un altre drama-comèdia familiar, en què el públic érem els convidats de pedra en una festa de comiat. L’escenari, a l’aire lliure, al pati de la Casa Canals. L’ambient de revetlla, amb ponx de fruita, banderoles i llumetes incloses. I enmig de tot plegat tres germans que acaben ben beguts i traient tots els draps bruts imaginables. Una història commovedora i divertida, en la qual, qui més qui menys, es podia sentir identificat. I és que de petites misèries, rancúnies, frustracions i gelosies n’hi ha en totes les famílies.

Temps de balanç

La segona edició del FITT ja s’ha fos. Han estat cinc dies intensos de teatre, en què s’ha assolit el 92% d’ocupació i s’ha hagut de programar alguna funció addicional per donar resposta a la demanda. Esperem que d’aquí dos anys arribi la tercera edició i que es pugui mantenir el llistó de qualitat. Són petites perles que no ens podem deixar perdre i més si Tarragona vol presumir de capitalitat cultural. A Girona, amb el Temporada Alta, ho han fet molt bé. No perdem pistonada.

 TEXT: ANNA PLAZA, periodista

L’entusiasme teatral del FITT

Imatge promocional de “Los ojos”, obra que inaugurava dimecres la segona edició del FITT

“Los ojos”, una història de personatges desarrelats, que malden per trobar el seu lloc al món i per sentir-se estimats. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona s’iniciava aquest dimecres amb aquesta obra de l’argentí Pablo Messiez. Durant prop d’una hora i mitja el públic que omplia el Metropol es va debatre entre l’emoció més profunda i desassossegant i les riallades espurnejants.

La intensitat escènica de Fernanda Orzi i uns diàlegs intensos, enginyosos i, en alguns moments despietats, són els puntals que sustenten aquesta obra, produïda i estrenada fa dos anys al Teatro Fernán Gómez de Madrid. És la quarta que escriu i dirigeix Pablo Messiez, després que decidís deixar la interpretació per explicar les seves pròpies històries des de darrera les bambolines.

“Los ojos” s’inspira en la novel·la “Marianela” de Benito Pérez Galdós. Relata la història de Pablo (Oscar Velado) un noi cec, enamorat de Nela (Marianela Pensado), una jove inexperta, lletja i desarrelada que s’aferra a aquella relació com a un clau roent. La mare de Nela (brillant Fernanda Orazi) i l’oftalmòloga que promet curar a Pablo (Violeta Pérez) completen un mosaic de personatges perduts, que s’estiren l’un a l’altre en busca de l’afecte i l’esperança que els permeti seguir endavant.

Amor incondicional pel teatre

El director del FITT, Joan Negrié, va veure l’obra durant la seva recent estada a l’Argentina. I se’n va enamorar. De fet, la passió pel teatre és el que ha guiat des d’un principi la gent de la Sala Trono que, enfrontant-se a tota mena de  dificultats, ha aconseguit tirar endavant la segona edició d’aquest festival.

La clau resideix en el seu entusiasme i en la confiança cega en les propostes que presenten. Si a ells els han enganxat, sens dubte també enganxaran al públic.

De fet, ara fa dos anys ja van aconseguir encomanar aquest entusiasme amb propostes engrescadores i arriscades com “Dignità Autònoma de Prostituzione”, que va transformar tots els racons del Conservatori de Música en un desbordant bordell teatral. O el Teatro de los Sentidos de Colòmbia, que va recrear tot un univers de sensacions a flor de pell en la penombra íntima i fresca de les Voltes del Circ. Dos anys després, encara recordo aquests dos espectacles com les experiències teatrals més intenses de la meva vida.

I segurament no sóc l’única. D’aquí la bona resposta que està obtenint la segona edició del festival. Una norantena de persones hi han fet aportacions econòmiques a través de Verkami, per tal que pogués tirar endavant. La curiositat per descobrir nous móns teatrals està movent al públic. I la confiança cega en el criteri de la gent de la Trono l’està guiant.

 Festa al pati del Metropol

Encara commoguts pel monòleg final de Fernanda Orazi, el públic de “Los ojos” vam anar sortint al pati del Metropol, on ens esperava un aperitiu i la música desenfadada del grup Sifora Kemfai Elfoll.

Amb una copa de cava a les mans, qui més qui menys comentava què els havia semblat l’obra. La majoria de comentaris, elogiosos. Potser l’argument no era gaire lluït, i el final un tant precipitat. Però la intensitat dels diàlegs, l’humor argentí i la força de les interpretacions, justificaven tot el muntatge.

De polítics n’hi havia. Però pocs. La regidora de Cultura i Festes, Carme Crespo, i el director territorial de Cultura, Jordi Agràs. I no calia més. Al cap i a la fi, el FITT ha sorgit de la societat civil, de la voluntat entusiasta d’una gent que s’estima el què fa, el teatre, i lluita per poder-ho compartir amb tothom.

 Ovació al Conservatori

I aquest dijous, la segona jornada del FITT ens deixava un espectacle magnífic, una petita joia amb una visió irreverent dels contes de tota la vida. “Cuentos Cruentos” és una comèdia musical amb uns personatges molt especials: els tres porquets, la Ventafocs, els set nans, Alícia al País de les Meravelles… en situacions contemporànies, de la vida actual. Molt divertida i molt ben interpretada per la suma d’un quartet de músics (V.O. Quartet) i tres actors i cantants (Teatro Calánime). El pati de la Casa Montoliu va ser un escenari ideal per a un muntatge que es va endur una llarguíssima ovació del públic.

     TEXT: ANNA PLAZA, periodista 

La Sala Trono, Repsol i el vodka rus

Una parella d’actors de Mokoskaia del Nord acompanyen Joan Negrié, director del FITT, i Josep Bertran, de Repsol, en la presentació de la segona edició del festival

El director del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) i gestor de la Sala Trono, Joan Negrié, i el responsable de comunicació i relacions externes de Repsol a Tarragona, Josep Bertran, signen el conveni i es donen la mà, cordialment, a la plaça del Ball de Dames i Vells. L’acte és motiu d’alegria.

Les respectives rúbriques permeten garantir que el FITT tiri endavant, ja que l’empresa petroquímica aportarà 20.000 euros a l’organització del festival. Negrié vol agrair el suport econòmic, i també aprofita l’avinentesa per explicar que estan tancant la programació definitiva, que comptarà amb la presència, entre d’altres, de companyies provinents del Regne Unit, Uruguai i Argentina. Malgrat les dificultats econòmiques, doncs, l’acord permetrà que el festival de noves dramatúrgies, de caràcter bianual i organitzat per l’equip de la Trono, pugui celebrar la seva segona edició a la ciutat entre el 26 i el 30 de juny.

Noves dramatúrgies en espais històrics 

El FITT, tal com descriuen els organitzadors, és un “aparador de noves propostes escèniques internacionals”, una “porta oberta al talent dels millors creadors contemporanis”. Però el “tret diferencial”, com destaca Negrié, és el fet que “obre nous escenaris en espais no teatrals”, que alhora representen  “espais històrics i patrimonials” de la ciutat.

Josep Bertran i Joan Negrié signen el conveni de col·laboració: Repsol aporta 20.000 euros al FITT

Aquest és un aspecte que, de fet, en l’edició del 2011, ja fou bàsic. Aleshores els escenaris escollits van ser l’Antiga Audiència, la capçalera del Circ i el Conservatori de Música. I enguany, entre d’altres, han triat la Casa Canals (carrer d’en Granada) i el Col·legi d’Arquitectes (carrer Sant Llorenç).

El paper dels mecenes

Cal recordar, però, que el FITT també està cercant altres vies de finançament per mitjà del micro-mecenatge, l’anomenat crowdfunding, a través de l’espai que han habilitat a Verkami. De moment, gràcies a l’aportació de més de 40 mecenes, han aconseguit prop de 2.000 euros. Fins al 9 de juny tothom qui vulgui podrà contribuir, amb una quantitat econòmica que pot anar des dels 15 fins als 200 euros, perquè l’organització pugui arribar als 4.500 euros que demanen.

El conveni signat entre Negrié i Bertran representa un nou compromís de Repsol amb la Sala Trono. De fet, la mateixa empresa fou la que el passat mes d’octubre de 2012 va renovar l’acord amb la Sala Trono per invertir-hi fins a 15.000 euros (9.000 més que l’any 2011), que pretenien pal·liar la retallada de subvencions públiques.

La suposada beguda russa

Durant l’acte per fer públic el conveni Bertran, Negrié i tots els assistents han gaudit de la presència especial de dos actors de la companyia de teatre nacional de Moskoskaia del Nord. Sens dubte, dues cares molt reconegudes, potser massa i tot. Si ens hi fixàvem tan sols una mica hi podíem reconèixer perfectament Oriol Grau i Paloma Arza.

Els actors de Mokoskaia del Nord en un moment de l’actuació a la plaça de Dames i Vells

Pel que fa al nom de la companyia és molt similar al d’un vodka rus. Tot i que des de l’organització no ens ho han volgut confirmar (diuen que se’ls va ocórrer “prenent una cervesa”), s’hi assembla sospitosament. Colla de bandarres!

En qualsevol cas, aprofitem l’excusa del licor, doncs, per brindar perquè el festival sigui un èxit. La programació es presentarà el proper 31 de maig, i de moment ja han aconseguit convertir el groc Molière del cartell d’enguany en el “color de l’estiu”.

L’espectacle està assegurat. Molta merda!

   

 

   TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ 

TDT: Tarragona De Teatre

Mosaic d’homenatge al teatre, de Josep Mª Roselló, a la Rambla Nova

45 espectacles. Aquesta és l’oferta de les sales teatrals de Tarragona per a l’últim trimestre de l’any. 45 espectacles, on s’inclouen 12 propostes musicals i 4 de les anomenades “familiars”. 45 espectacles repartits pel Metropol (13) i Sala Trono i El Magatzem (16 cadascuna). Una xifra a tenir en compte!

En l’àmbit de les arts escèniques, l’últim trimestre de l’any acostuma a ser dels més fluixos a Tarragona. Hi ha raons de calendari: les festes de Santa Tecla absorbeixen molts recursos a l’ajuntament i a la ciutat, i la programació del Metropol no engega fins al novembre. Ara, a més, hi ha raons econòmiques: l’administració municipal i els gestors de les sales privades (però amb ajuts públics) tenen molts problemes per programar i alhora quadrar els números.

Malgrat tots els inconvenients, 45 espectacles de teatre i música en un trimestre és una xifra considerable per a una ciutat de les dimensions de la nostra. Al marge, hi ha la programació de concerts Tarragona Clàssica (amb la participació de Joventuts Musicals) i els que organitzen promotors privats a l’auditori del Palau de Congressos (per exemple, Antònia Font  l’1 de desembre).

També es programen espectacles infantils i cicles de concerts a l’auditori de la Fundació Caixa Tarragona i a l’auditori del CaixaFòrum Tarragona, impulsats per l’obra social d’entitats financeres.

L’oferta cada trimestre, per tant, és àmplia, variada i satisfà la majoria de públics. Però, al meu entendre, no llueix, o no llueix prou. Falta coordinació a l’hora de programar i falta claredat, unitat i ambició en la presentació de l’oferta.

Proposo buscar una marca de referència que ens identifiqui (el títol d’aquest article en pot ser una: TARRAGONA, DE TEATRE). Proposo fer una presentació conjunta i potent als mitjans de comunicació d’almenys l’oferta del Metropol, la Trono i el Magatzem (en el futur, també Teatre Tarragona) i proposo una campanya de promoció única, sobretot a través d’Internet i les xarxes socials.

La nit de Cap d’Any, per primera vegada, obrirà les portes el Metropol. I ho farà amb una obra factoria de la Trono: el Bildeberg Club Cabaret. Em sembla una proposta fantàstica que va en aquesta línia de sumar esforços i ampliar l’oferta.

Estem a punt d’obrir un nou equipament: aprofitem, doncs, el fet (poc habitual en aquests temps de crisi) per fer un salt endavant en la projecció de Tarragona com a ciutat de teatre.