Converses amb Josep Mª Recasens, historiador i alcalde

Josep Mª Recasens a l’acte inaugural de les noves instal·lacions de l’Arxiu, a la Tabacalera, al costat de l’alcalde i el subdelegat del govern central

L’última vegada que vaig veure Josep Mª Recasens i Comes va ser el passat 17 de desembre a l’acte inaugural de les noves instal·lacions de l’Arxiu de Tarragona, al Complex de la Tabacalera. D’aquell dia és la fotografia que obre aquest article i que ens mostra un Recasens somrient al costat de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el subdelegat del Govern central, Jordi Sierra.

Recasens era l’autèntic protagonista de l’acte perquè els arxius han estat, de fet, la seva segona casa. La feina d’investigador l’absorbia gairebé de forma total fins no fa gaire, tot i que havia superat al març l’edat de 95 anys.

Una setmana abans de les festes de Nadal, vaig veure un Recasens en plena forma. Ballesteros el va agafar del bracet per tenir-lo al costat en el moment de la descoberta de la placa inaugural de l’Arxiu. Una manera de reconéixer la tasca a una de les persones que més i millor ha estudiat la història de la ciutat.

L’historiador a la ràdio 

Fa poc més de cinc anys li vaig fer l’última entrevista. Era el 2 de maig de 2008, als estudis de Tarragona Ràdio. L’historiador i exalcalde havia complert els 90 anys i estava treballant en una recerca sobre els problemes d’aigua que havia tingut la ciutat al llarg de la seva història. Aquella entrevista coincidia, curiosament, amb una crisi molt greu de sequera a Catalunya.

Josep M. Recasens va ser investit doctor Honoris causa per la URV el febrer de 2011 (foto: URV)

Recasens no era gaire partidari de parlar de les seves investigacions. Era un home de llibres, lectures, recerques, consultes, arxius, anàlisis… però no gaire de fer promoció de la seva feina. Al cap de quatre anys, el 2012 publicava amb Arola Editors el llibre “L’aigua a Tarragona. De la romanització a la industrialització”.

Recasens parlava poc de la seva feina i encara menys de política municipal. En la nostra darrera entrevista radiofònica va defugir fer valoracions amb detall sobre el retorn dels socialistes al govern de la ciutat. Encara no feina un any que el PSC i Ballesteros havien guanyat les eleccions, i Tarragona tornava a tenir un alcalde socialista, després de la llarga etapa del convergent Joan Miquel Nadal.

El primer alcalde de l’etapa democràtica (1979-1989) va decidir allunyar-se de la primera línia política quan el va derrotar una moció de censura. Va tornar als arxius i va tornar a publicar nombrosos treballs com el llibre “El municipi i el govern municipal de la ciutat de Tarragona, segles XVI i XVII”, premi Investigació del Tarragonès.

El polític a la ràdio

Al llarg de l’última dècada del segle XX i la primera del XXI, Recasens mai va acceptar parlar de l’actualitat política, però sí reviure les primeres passes de la democràcia. Per celebrar el vintè aniversari de les primeres eleccions municipals després de la dictadura, l’abril de 1999 vaig reunir als antics estudis de Tarragona Ràdio, a la Rambla Nova, els caps de llista de les formacions polítiques que van obtenir representació.

Encara recordo ben viva la imatge de Recasens al costat de Josep Sendra, el candidat de CiU que després seria un dels pares de l’Estatut de Sau. I la trobada de l’exalcalde amb Josep Anton Baixeras, líder d’un PSUC fort l’any 79 que va quedar en segona posició. I amb Francesc Xammar, que va encapçalar una candidatura veïnal i va treure dos escons. I amb Àngel Vallvé, que representava Centristes de Catalunya-UCD. I amb Sebastià Barrufet, cap de llista d’ERC, que va venir expressament de Barcelona per participar en el programa especial commemoratiu.

Va ser una trobada excepcional amb micròfons i amb els oients com a testimonis d’una altra manera de fer política. S’havia de “crear” un ajuntament i s’havia de “refer” una ciutat sense serveis bàsics i marcada per la grisor de la dictadura. Recasens i la resta de convidats van coincidir que, aquell context i des de les diferències ideològiques, tots van mantenir una actitud dialogant i constructiva.

Així recordo Josep Mª Recasens i Comes, historiador i primer alcalde de l’etapa democràtica actual. El polític explicant les batalletes del 1979 i l’historiador inaugurant l’arxiu del segle XXI.

El Concurs aposta pels castells descarregats

Imatge de l’entrada a la Tarraco Arena Plaça l’any passat (foto: J. Ardila)

Un any i mig abans del Concurs de Castells de 2014, l’Ajuntament de Tarragona ja ha fet pública la nova taula de puntuacions, elaborada pels divuit membres de la Comissió Assessora del Concurs. Una feina intensa que ha donat com a resultat una taula de puntuacions que presenta diverses novetats destacables i canvis respecte al model anterior.

A grans trets, la nova taula de puntuacions premia els castells descarregats i les actuacions amb tres estructures. De fet, la progressió matemàtica utilitzada fa que es penalitzin les actuacions amb només dos castells. D’aquesta manera, al Concurs de Castells les colles hauran de pensar bé la seva estratègia i apostar per aquells castells que saben que podran descarregar. Amb la nova taula l’emoció està assegurada i, en molts casos, hi haurà concurs fins a la darrera ronda.

Després dels diversos canvis que s’han anat introduint en les darreres edicions, la voluntat d’enguany ha estat començar des de zero, revisar la taula de dalt a baix i acordar no modificar-la, com a mínim, fins al primer trimestre de 2015. Una de les novetats de la taula és el seu nou aspecte, dividint els 39 castells puntuats en 7 grups i 17 subgrups en funció de la seva dificultat. Aquesta divisió no tindrà cap incidència real al Concurs però si que ajudarà a castellers i públic a entendre millor els salts de nivell entre grup i grup. De fet, un dels objectius de la Comissió ha estat simplificar la taula, fent-la el més entenedora possible i arrodonint les puntuacions a 0 i 5.

Imatge d’un dels membres de la canalla dels Castellers de Vilafranca celebrant la victòria al Concurs del 2012. (foto: J.Ardila)

Un altre dels canvis destacats és la puntuació del 7 de 8. Aquest castell, que es va introduir a la taula per primera vegada l’any passat, s’ha situat entre el 3 de 8 i el 2 de 8 amb folre, amb 635 punts si es descarrega. Abans, el castell estava situat entre el pilar de 7 amb folre i el 5 de 8.

També, per primera vegada, els castells amb agulla i aixecats per sota carregats tenen una penalització menor que la resta de castells carregats. Entre un castell descarregat i carregat la penalització és del 17%, mentre que si és un castell amb l’agulla o aixecat per sota, la penalització per només carregar-lo serà del 9%. D’aquesta manera es posa en valor la dificultat tècnica que tenen aquestes construccions per sobre de la resta.

El director del Concurs de Castells, Xavi González, ha destacat que “els membres de la Comissió han vingut a les reunions sense camisa, han treballat sense mirar les necessitats de les seves colles”. Hi ha hagut consens en pràcticament tots els temes i la majoria s’han aprovat per unanimitat.

El Concurs del 2014, de tres dies

La nova taula de puntuacions es començarà a aplicar l’1 de setembre d’enguany. A partir de llavors, i fins al 31 d’agost de l’any vinent, totes les actuacions puntuaran pel rànquing del Concurs. A més, com a novetat, la nova taula ja s’utilitzarà al Concurs de Castells de Torredembarra, que es farà el 6 d’octubre d’aquest 2013. De fet, membres dels Nois de la Torre també han participat a les reunions de la Comissió Assessora. Tot plegat s’emmarca en la Biennal de Castells, que té l’objectiu d’ompli el buit dels anys que no hi ha Concurs.

L’objectiu final és crear vincles amb el Concurs-7 i integrar-lo al Concurs de Castells de Tarragona. Això farà que l’any vinent el concurs tingui tres dies de durada: la jornada de dissabte i diumenge i el Concur7 el cap de setmana abans. D’aquesta manera, al Concurs de l’any vinent hi participaran una quarantena de colles. Tot i això, encara s’hi està treballant i no s’han donat més detalls.

La nova taula de puntuacions del Concurs de Castells

L’autèntic edifici de l’EOI de Tarragona

Aquest divendres i dissabte s’organitzen unes jornades de portes obertes a la Chartreuse, després de més de dos anys de remodelació per acollir l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona.  Tothom que ho desitgi podrà visitar les instal·lacions de l’antiga fàbrica de licors. Coincidint amb aquesta activitat, el FET a TARRAGONA publica un article d’opinió de RAFAEL MUÑOZ MELGAR, inspector del centre educatiu.

Les obres a l’interior de la Chartreuse ja s’han acabat. En breu, l’Ajuntament donarà les claus a la Generalitat, propietària de l’edifici

Més de vint anys de tertulià a Tarragona Ràdio, els últims amb l’amic Ricard Lahoz, em vam convertir en “expert” en l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona. Van ser tantes les tertúlies en què el tema de la ubicació de l’escola era protagonista dels micròfons que, sovint, en feiem broma dient que quant per fi tingués ubicació la tertúlia hauria de reduir-se en perdre un dels seus temes estrella.

Quan un dels meus fills va ser alumne de l’escola vaig tenir l’oportunitat de conèixer una altra dimensió del centre, i vaig poder valorar la dedicació del personal, docent i no docent, a un alumnat nombrós i força divers en un edifici -i parlo de fa anys- que necessitava un trasllat urgent.

Ara, tinc el privilegi de ser l’inspector del centre i la meva visió s’ha ampliat i amb el coneixement profund d’una de les millors escoles d’idiomes del país i de l’estat.

Sé que el que diré no és notícia que “vengui”. De fet algun mitjà ja ha rebutjat aquestes línies. Suposo que allò que no és polèmic no interessa a segons qui. I està clar que jo també podria parlar de la precarietat de l’edifici actual, de l’esperança del nou edifici, del perquè durant vint i cinc anys es projectaven ubicacions que mai no arribaven a bon port….

Els grans valors de l’EOI 

Però és que penso que tanta tinta sobre un edifici de pedra ens ha fet desdibuixar, quan no ignorar l’autèntic edifici de l’EOI de Tarragona: l’edifici de les pedres vives, l’edifici bastit per una comunitat educativa que dia rere dia consolida els seus fonaments i les seves estructures amb materials intangibles però reals: il·lusió, professionalitat, eficiència i eficàcia…

La reforma de l’edifici ha preservat tots els seus elements patrimonials de gran valor

Crítics sovint, però sempre disposats a donar el millor de sí mateixos en un projecte compartit de centre que respon als plantejaments institucionals i que ha consolidat una sinèrgia en l’acció combinant els diferents sectors i òrgans per complir les finalitats preteses

Una gran comunitat 

Una quarentena de professors i professores, liderats per un equip directiu que només en la intimitat del despatx ha mostrat algun signe de cansament, per sortir després amb el posat seré que tenen la gran majoria dels nostres docents. Administratives i conserges als qui he vist donant molt més del que reben i sentint-se part d’un col·lectiu que treballa conscient de que l’important, el punt final, l’objectiu únic és l’alumne.

I no és fàcil. Gairebé 3.000 alumnes repartits en 108 grups. Set idiomes: Espanyol per a estrangers, Català per a no catalanoparlants, Alemany, Francès, Àrab, Rus i Anglès. Per no parlar dels cursos d’estiu, dels monogràfics, de les proves de  nivell, i de tants serrells que pengen d’un centre d’aquestes dimensions.

Aquesta és una de les sales emblemàtiques de la Chartreuse, que acollirà la biblioteca de l’EOI

I paradoxalment aquesta EOI de la que només parlem del seu trasllat, és –malgrat les seves velles instal·lacions- la única en tota Catalunya i en tot l’Estat espanyol que ha obtingut la certificació ISO de qualitat. Treballa, a més, en el Programa de Millora Contínua i Qualitat, al que està adscrita. El manteniment i seguiment d’aquesta qualitat només és possible per la dedicació que esmerça el conjunt del professorat, amb la direcció al capdavant, dedicació que sovint comporta la realització d’hores fora del marc horari establert.

Aquest és, doncs, l’autèntic edifici de l’EOIT. Un edifici viu que hostatja uns resultats que en el cas dels alumnes oficials, estan per sobre de la mitjana de Catalunya, tant si es prenen en consideració els percentatges corresponents a alumnes aprovats sobre presentats, com els d’aprovats en el seu conjunt, sobre matriculats.

Resultats, entesos en sentit ampli (aprenentatges dels alumnes, satisfacció de la comunitat educativa, etc.) i interpretats en el context, que permeten conèixer el valor afegit que aporta la gestió del centre i relacionar aquest valor afegit amb un excel·lents processos d’aula i tutoria.

  Rafael Muñoz Melgar.  Inspector d’educació

Un bressol d’emprenedors a la URV

El Màster en Direcció i Gestió d’Empreses de la Universitat Rovira i Virgili (MBA-URV) és un autèntic bressol d’emprenedors. L’èxit del programa formatiu, que va néixer el curs 1995/96, i en el qual ja s’han titulat 356 persones, està avalat per un estudi que valora les opinions de 134 ex-alumnes.

Actualment un 99% dels enquestats està treballant, i un 60% d’aquests estan ocupant càrrecs de responsabilitat i direcció en les seves respectives empreses. Dades molt positives, tenint en compte la conjuntura econòmica i social en què estem immersos.

D’esquerra a dreta: Josep Maria Basses, Joan Ramon Alabart (director del màster), Javier Garrido i Jorge Ruiz

Alumnes no tan joves

En línies generals, però, es tracta de perfils molt diferents al del jove que acaba de finalitzar els seus estudis universitaris i vol especialitzar-se per fer-se un lloc en el món laboral. Una prova prou sòlida d’aquest fet és que la mitjana d’edat és força elevada en comparació amb la d’altres màsters, i se situa entre els 30 i els 44 anys. Molts dels alumnes d’aquest ensenyament ja disposen d’un lloc de treball fixe quan s’hi apunten. El que busquen és aconseguir habilitats directives i entendre com funciona, des d’un punt de vista global, una empresa.

El preu de la matrícula, que se situa en 7.200 euros, pot frenar  l’optimisme  per formar part del curs que poden haver despertat aquestes fantàstiques xifres. Però l’estudi demostra que el 68% dels ex-alumnes han recuperat la inversió formativa en tan sols 2,8 anys.

Concepte ampli d’emprenedoria

 

El MBA-URV cerca estimular el caràcter emprenedor dels seus alumnes. El seu model educatiu es basa en el learning by doing, és a dir, en consolidar l’aprenentatge per mitjà de la posada en pràctica dels coneixements assolits. Per aquest motiu, durant els dos cursos del màster, els alumnes han de treballar en un projecte d’empresa, que poden desenvolupar de forma individual o en grup. En aquest sentit, és molt descriptiu el fet que 21 dels ex-alumnes preguntats hagin acabat creant un total de 25 empreses.

Imatges de la pàgina web de l’empresa Rosec

Tres exemples d’èxit

Josep Maria Basses. Està cursant el darrer curs del programa, però ja ha desenvolupat una divisió nova a l’empresa Rosec, de la qual és gerent. El negoci pertany al sector de la construcció, i està especialitzat en les estructures metàl·liques cargolades d’acer. Basses explica que ha desenvolupat un “sistema de façanes ventilades en sec, per tancaments”, que té utilitats tant per a la construcció com per a l’arquitectura. Ens confessa que “l’acceptació del producte és prou bona”. Per altra banda, es mostra satisfet amb el projecte del màster, que considera que representa un “laboratori de proves” per als estudiants.

L’empresa SGS compta amb un certificat ISo de qualitat

Javier Garrido. Ex-alumne. És delegat a Tarragona de SGS, una multinacional amb força implantació a la demarcació, sobretot pel que fa al sector petroquímic, ja que està especialitzada en processos d’inspecció, proves i certificació. Assegura que els estudis del màster són  “un pou sense fons” en què tu et marques el “nivell d’exigència”.

Jorge Ruiz. Ex-alumne. És el màxim responsable d’Arandipur, empresa que ell mateix va crear, i que és pionera en la comercialització d’un producte únic en el mercat: plats de dutxa tous. Alabart ens explica, ja que Ruiz no ens ho revela, que el seu producte ha estat classificat com “la segona innovació més potent del sector a nivell mundial”. El director del MBA-URV, afegeix: “això és encoratjador, inspirador i important”.

Un plat de dutxa que comercialitza Arandipur

Aprendre a no emprendre

Ruiz ens assegura que abans de crear Arandipur va intentar crear tres negocis diferents. “Vaig fer un estudi de mercats, vaig analitzar la situació i vaig desestimar els projectes a la meitat del procés”. Fins i tot en alguns casos ja hi havia fet inversions econòmiques.

En aquest sentit, remarca que el màster “ajuda a emprendre, però també a no emprendre”. Ho considera quelcom fonamental. “Avui dia moltes persones s’estan animant a emprendre, però sense les eines necessàries per a fer-ho, i això pot ser catastròfic”, alerta.

Avís per a navegants de Ruiz. Prenem nota. Sens dubte, la formació és el millor camí a seguir, i sembla que els números i les vivències d’aquests tres emprenedors acrediten el paper de  l’MBA-URV.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ