De BCN World als Camins de Ronda

L’empresari Enrique Bañuelos, el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell i el conseller delegat de Veremonte, Xavier Adserà, a la presentació de BCN World a Tarragona

Tarda de grans contrastos a Tarragona. Dues maneres de gestionar el territori, dues maneres d’entendre el turisme es confronten -o es complementen- amb mitja hora de diferència i a escassa distància.

Al centre de la ciutat, la Cambra de Comerç de Tarragona es prepara per acollir l’acte més mediàtic de la història d’aquestes comarques comparable, salvant les distàncies, a la presentació el pròxim dilluns de la nova estrella futbolística del Barça.

A quarts de quatre, al voltant de la Cambra ja es nota que és un dia excepcional: molts cotxes oficials; xofers en conversa distesa; unitats mòbils de mitjans de comunicació; alguna furgoneta amb antena parabòlica; guàrdies de seguretat a la porta; agents dels Mossos i la Guàrdia Urbana; una dotzena llarga de manifestants darrera una pancarta…

Un cop a dins, més enrenou. Dues hostesses acrediten tothom que ha d’entrar a la sala d’actes de la Cambra. Només deixen passar periodistes. Càrrecs polítics, com Fede Adan, president del Consell Comarcal del Tarragonès, o diputades al Parlament com Hortènsia Grau (IC), no poden accedir-hi, de moment. Homes de negre amb walkie talkie es reparteixen el control de l’espai.

Expectació mai vista 

De la sala han retirat dues fileres de seients per poder acomodar càmeres de televisió (al final, seran vuit) i els representants dels mitjans (més de 50 periodistes i fotògrafs). Al cap d’uns minuts apareixen els protagonistes amb el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell al capdavant, per fer-se la fotografia. Seran més de cinc minuts de flaixos sense parar.

A la taula hi ha els responsables de Veremonte, els tres grups inversors al projecte, el conseller d’Economia i el president de la Cambra de Comerç (foto: Europa Press)

Mentrestant, la resta d’assistents a l’acte accedeix a la sala i entre les cares conegudes es poden veure representants institucionals, directius de Port Aventura, els líders d’UGT i CC.OO. a Tarragona, representants del sector turístic de la Costa Daurada i fins i tot el president de l’AEQT, Joan Pedrerol.

L’amfitrió Albert Abelló obre l’acte i presenta els convidats estrella: l’empresari valencià Enrique Bañuelos que impulsa amb Veremonte el projecte BCN World; el conseller delegat Xavier Adserà; i els tres primers socis que s’apunten a la inversió inicial: els xinesos de Melco, els espanyols de Meliá i els britànics Value Retail.

Mas-Colell saluda el projecte –tot i que s’ha passat dels sis complexos d’hotels, casinos i botigues a només un-. Ressalta amb ironia que els promotors no han demanat modificar la llei del tabac –el 31 de maig és el Dia Sense Fum– i reitera el compromís del Govern a desenvolupar noves ofertes turístiques per arribar a nous mercats.

Com que el temps empaita i els detalls del projecte BCN World ja s’explicaran a tots els mitjans de comunicació, marxo de la sala a corre cuita per anar a buscar –fent cas al conseller- una altra oferta turística sense sortir de Tarragona. Una proposta, això sí, més tranquil·la i més sostenible.

El fotògraf Rafel López-Monné amb la revista Descobrir Catalunya del mes de juny als jardins de Tamarit

Als jardins de Tamarit, el fotògraf i geògraf tarragoní, Rafael López-Monné, presenta el seu darrer treball sobre els camins de ronda a la revista Descobrir Catalunya. Al costat del mar i dels pins, amb el so de les onades de fons i la bellesa de la pedra del castell, l’expert repassa l’ús històric d’aquests camins, la seva funció actual i el repte més immediat: “Què fem amb ells? Els urbanitzem amb fanals i baranes i els convertim en una mena de passeig marítim?”.

El mar, a poc a poc 

López Monné signa els quatre reportatges de la revista, que situa en portada el camí de ronda de Tarragona i la imatge de Tamarit, i que ofereix unes fotografies espectaculars de la costa menys coneguda. “Una alternativa de turisme respectuós amb el territori”, afirma Joan Morales, director de la publicació.

El director de Descobrir Catalunya, Joan Morales, entre l’autor dels reportatges dels camins de ronda i la regidora de Turisme, Pat Anton

Posar en valor la riquesa i el patrimoni d’aquests camins és un objectiu vital de López-Monné, que a Tarragona s’ha encarregat de recuperar, senyalitzar i difondre la xarxa que configura l’anella verda. Els camins són un actiu d’oferta turística diferent al de sol i platja, que forma part de la tradició paisatgística i cultural del país.

Només hi ha un risc: la massificació i el mal ús que se’n faci. Com a mesura preventiva, el fotògraf demana la regulació perque tan sols es pugui anar a peu per espais com el Bosc de la Marquesa.

En contrast amb l’acte de la Cambra de Comerç, a Tamarit només fan acte de presència dos mitjans de comunicació (TAC 12 i FET a TARRAGONA), però la revista i l’autor compten amb el suport de la regidora de Turisme, Pat Anton, decidida a situar a la ciutat com a referent d’història viva.

En contrast amb la gernació, el soroll i les aglomeracions de la presentació a la Cambra, a Tamarit s’agraeixen el sol i el vent de mitja tarda i la tranquil·litat i el ritme pausat de l’entorn de la piscina i la gespa.

Tarda de contrastos: BCN World i Camins de Ronda. Dues maneres d’entendre el territori, dues maneres de gestionar el turisme. “No són incompatibles, poden conviure els dos models, si es fan bé les coses”, assegura López-Monné. La conversa no s’acabaria mai, però Tamarit et convida a enfilar el camí de la costa fins al Miracle. Les últimes llums del dia prometen imatges espectaculars.

La Sala Trono, Repsol i el vodka rus

Una parella d’actors de Mokoskaia del Nord acompanyen Joan Negrié, director del FITT, i Josep Bertran, de Repsol, en la presentació de la segona edició del festival

El director del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) i gestor de la Sala Trono, Joan Negrié, i el responsable de comunicació i relacions externes de Repsol a Tarragona, Josep Bertran, signen el conveni i es donen la mà, cordialment, a la plaça del Ball de Dames i Vells. L’acte és motiu d’alegria.

Les respectives rúbriques permeten garantir que el FITT tiri endavant, ja que l’empresa petroquímica aportarà 20.000 euros a l’organització del festival. Negrié vol agrair el suport econòmic, i també aprofita l’avinentesa per explicar que estan tancant la programació definitiva, que comptarà amb la presència, entre d’altres, de companyies provinents del Regne Unit, Uruguai i Argentina. Malgrat les dificultats econòmiques, doncs, l’acord permetrà que el festival de noves dramatúrgies, de caràcter bianual i organitzat per l’equip de la Trono, pugui celebrar la seva segona edició a la ciutat entre el 26 i el 30 de juny.

Noves dramatúrgies en espais històrics 

El FITT, tal com descriuen els organitzadors, és un “aparador de noves propostes escèniques internacionals”, una “porta oberta al talent dels millors creadors contemporanis”. Però el “tret diferencial”, com destaca Negrié, és el fet que “obre nous escenaris en espais no teatrals”, que alhora representen  “espais històrics i patrimonials” de la ciutat.

Josep Bertran i Joan Negrié signen el conveni de col·laboració: Repsol aporta 20.000 euros al FITT

Aquest és un aspecte que, de fet, en l’edició del 2011, ja fou bàsic. Aleshores els escenaris escollits van ser l’Antiga Audiència, la capçalera del Circ i el Conservatori de Música. I enguany, entre d’altres, han triat la Casa Canals (carrer d’en Granada) i el Col·legi d’Arquitectes (carrer Sant Llorenç).

El paper dels mecenes

Cal recordar, però, que el FITT també està cercant altres vies de finançament per mitjà del micro-mecenatge, l’anomenat crowdfunding, a través de l’espai que han habilitat a Verkami. De moment, gràcies a l’aportació de més de 40 mecenes, han aconseguit prop de 2.000 euros. Fins al 9 de juny tothom qui vulgui podrà contribuir, amb una quantitat econòmica que pot anar des dels 15 fins als 200 euros, perquè l’organització pugui arribar als 4.500 euros que demanen.

El conveni signat entre Negrié i Bertran representa un nou compromís de Repsol amb la Sala Trono. De fet, la mateixa empresa fou la que el passat mes d’octubre de 2012 va renovar l’acord amb la Sala Trono per invertir-hi fins a 15.000 euros (9.000 més que l’any 2011), que pretenien pal·liar la retallada de subvencions públiques.

La suposada beguda russa

Durant l’acte per fer públic el conveni Bertran, Negrié i tots els assistents han gaudit de la presència especial de dos actors de la companyia de teatre nacional de Moskoskaia del Nord. Sens dubte, dues cares molt reconegudes, potser massa i tot. Si ens hi fixàvem tan sols una mica hi podíem reconèixer perfectament Oriol Grau i Paloma Arza.

Els actors de Mokoskaia del Nord en un moment de l’actuació a la plaça de Dames i Vells

Pel que fa al nom de la companyia és molt similar al d’un vodka rus. Tot i que des de l’organització no ens ho han volgut confirmar (diuen que se’ls va ocórrer “prenent una cervesa”), s’hi assembla sospitosament. Colla de bandarres!

En qualsevol cas, aprofitem l’excusa del licor, doncs, per brindar perquè el festival sigui un èxit. La programació es presentarà el proper 31 de maig, i de moment ja han aconseguit convertir el groc Molière del cartell d’enguany en el “color de l’estiu”.

L’espectacle està assegurat. Molta merda!

   

 

   TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ 

Apocada, 12: de la vaixella a la “roba solidària”

La botiga Roba Amiga s’instal·la a l’espai que va ocupar La Industria de la Goma. A la façana es conserva el rètol de l’antic establiment

L’alcalde Ballesteros confessa que la vaixella de quan es va casar la va comprar a La Indústria de la Goma. Ho diu a l’espai que durant més de seixanta anys va ocupar aquest mític comerç del carrer Apocada número 12, i que ara reobre com la botiga de Roba Amiga.

Com l’alcalde, milers de tarragonins van adquirir algun objecte del parament de la llar a l’establiment que va obrir portes el 1933 i que va ser tota una “institució” a la ciutat. La Indústria de la Goma ja va tancar fa anys, però encara conserva el seu rètol vertical a la façana.

L’amo de l’antic negoci, Sebastià Comes, és un dels convidats a la inauguració del nou establiment comercial que gestiona la Fundació Formació i Treball. De moment, habiliten l’entresòl i la primera planta de l’edifici amb la marca Roba Amiga, per vendre roba, mobles i objectes de llar de segona mà tractats per la fundació.

Botiga a punt

A la festa d’obertura, entre samarretes, pantalons, jaquetes i sabates, es poden veure voluntaris i col·laboradors de la fundació, treballadors socials i el fiscal en cap, Xavier Jou. Al fons, alumnes d’un curs d’ajudant de cuina –comandats per Carles Llobet, del restaurant Els Arcs- preparen el refrigeri que serviran després dels parlaments.

Els penjadors de la botiga ja estan plens de roba, tractada prèviament després de recollir-la als contenidors taronges

El director de Formació i Treball, Albert Alberich, explica que Roba Amiga és una botiga on es posen a la venda peces de roba que han estat recollides als contenidors taronges i després seleccionades, tractades i distribuïdes. En tot aquest procés participen persones en fase d’inserció laboral o en risc d’exclusió social.

Contractes 

L’obertura de l’establiment ha suposat en un any la contractació de 12 persones a Tarragona i el finançament de les accions formatives per a aquests col·lectius amb més dificultats per accedir al mercat de treball.

La botiga, per tant, fa de pont. Obre el camí perquè aquestes persones en el futur puguin accedir a altres feines i assolir plena autonomia professional i personal. I, a més, ofereix a la societat una fórmula de comerç responsable i sostenible.

La botiga també representa l’últim esglaó de la cadena que comença als contenidors instal·lats al carrer, on la fundació recull uns tres milions de quilos de roba a l’any entre les comarques de Tarragona i Barcelona.

Roba que, després de seleccionada, tractada i acondicionada, ja s’exposa als penjadors d’Apodaca 12. Allà on fa vuitanta anys obria una botiga d’espardenyes de goma. Allà on durant dècades moltes famílies van comprar la vaixella per a tota la vida.

Àngel Òdena, setze anys deprés

Àngel Òdena el passat mes d’abril a Madrid quan cantava a l’òpera “Marina” al Teatro de la Zarzuela” (foto: Gustavo Beruete)

“Per primer cop en molts anys, aniré a dormir a casa després de la funció”. Àngel Òdena es prepara per viure aquest divendres una nit única i singular al Teatre Tarragona, a la seva ciutat. Serà la segona vegada en la seva carrera que cantarà una òpera en un escenari tarragoní.

El precedent cal situar-lo a l’estiu de 1997, a l’auditori del Camp de Mart, quan Òdena va participar a El barbero de Sevilla amb els Amics de l’Òpera de Sabadell. De la mà de la mateixa entitat, al cap de setze anys, el baríton tarragoní assaja ara amb el cor i l’Orquestra Simfònica del Vallès l’obra La Traviata que representaran en dues funcions, divendres i diumenge.

Amb moltes ganes

Àngel Òdena reconeix una barreja de “responsabilitat i molta il·lusió” pel que representa el retorn amb ell de l’òpera de gran format a Tarragona. Sent “una mica de pressió” davant l’expectació creada però afirma sentir-se “feliç” per la resposta del públic que ha exhaurit les 1400 localitats disponibles.

“Tenim públic i cal aprofitar aquesta ebullició”, afirma el baríton al FET a TARRAGONA. “Hem de sumar sinèrgies”, diu Òdena tot repartint elogis a la programació Òpera Catalunya, la feina dels Amics de l’Òpera de Tarragona, l’ajuda de la Fundació Mútua Catalana i la gestió de l’Ajuntament.

El cantant valora molt positivament la gran temporada d’espectacles als teatres tarragonins -“feta amb pocs recursos”, assegura-  i celebra que l’òpera tingui continuïtat a la tardor amb La flauta màgica. Li agradaria, però, que més empreses tinguin “més sensibilitat” per les arts escèniques i que l’ajuntament “s’ho cregui de debò”.

Amb moltes idees

Crear més indústria cultural pròpia; preservar la gestió pública dels teatres municipals; aprofitar la feina d’entitats com Joventuts Musicals i Camerat XXI; programar a l’auditori de l’antiga Caixa Tarragona, ara propietat de la Diputació; configurar al Camp de Mart un festival d’estiu de nivell internacional que sigui alternativa als certamens de la Costa Brava… Les idees musicals d’Àngel Òdena pensant en Tarragona no s’esgoten mai, tot i que no para de viatjar.

Ell, que va cantar el dia de la inauguració del Tarragona, sent una estimació especial per aquest teatre, per al qual va aportar idees al projecte de l’arquitecte Xavier Climent. Ell, que va rebre els aplaudiments més llargs d’aquella gala de l’11 de desembre de 2012, torna ara al mateix escenari amb La Traviata i un públic molt expectant.

Potser sense ser-ne conscients, Àngel Òdena i el Teatre Tarragona es disposen a ser protagonistes d’un cap de setmana que pot marcar un punt d’inflexió en la programació cultural de la ciutat.

La Jove a Euskal Herria: 4 noms propis

El periodista i casteller de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, Albert Mercadé, publica al FET A TARRAGONA aquest article sobre el viatge a Portugalete (Biscaia) del passat cap de setmana. Una crònica molt personal que passa per quatre noms que configuren la seva experiència:

L’autor de l’article, el periodista i casteller Albert Mercadé, comenta l’actuació de la Colla Jove per a Euskal Telebista (foto: Laia Díaz)

Neymar da Silva Santos Junior

Eren poc més de les cinc de la matinada de dissabte. Quatre autobusos ben plens de son i il·lusió a parts iguals emprenien el camí. El primer recompte, a ma alçada, ens donava mig autobús dormint, l’altre mig cantant (per desesperació de la primera meitat), i servidor, enganxat a Twitter seguint el serial de la nit.

I és que la diferència horària és capritxosa, i va voler que l’hora de pujada a l’autobús coincidís amb el desenllaç de la reunió del fitxatge del brasiler pel Barça. Després de gaudir de la seva companyia durant una estona, no vaig tenir més remei que abandonar-lo per sumar-me al grup dels que es desesperaven pels crits que no els deixaven arrencar el son. El viatge va ser poc feixuc. Passa sovint que a l’anada, la il·lusió es mescla amb la gasolina i fa que tot vagi més ràpid.

Zuhaitz Gurrutxaga

“Tío, me estás salvando. En mi vida había visto esto que hacéis, y en mi vida había hecho una retransmisión en directo. Yo, era futbolista”. La frase sortia de la boca del comentarista d’Euskal Telebista que estava fent la retransmissió en directe de la diada, després d’estar narrant un castell a la plaça de l’Ajuntament. Tot i que la frase sencera no té desperdici, em vaig quedar amb la última part.  Guardada a la memòria, enmig de les més de sis hores de camí de tornada, vaig trobar un moment per fer satisfer la curiositat.

Revisant la seva carrera, veig que no m’enganyava. Quatre anys a primera amb la Real Societat, havent passat per Rayo Vallecano i Real Unión de Irún, entre altres. Malgrat que assegurava haver perdut contra el Nàstic, una altra dada destacava sobre la resta: zero gols marcats al llarg de la seva carrera esportiva. En la periodística, ja n’hi havien colat un. Tot sigui dit, ho va salvar de forma brillant.

Mikel Laboa

Els carrerons del nucli antic de Portugalete tenyits del lila més noctàmbul. El que aquí en diem correbars, ell en diuen Trikipoteo. Potser el vam allargar un pèl massa per poder-nos excusar amb el terme “sopar”. Tant hi fa si val la pena. Crec que ja era a la darrera parada del trajecte , i sense motiu aparent, que ens veiem immersos en un karaoke improvisat.

Catalans cantant en euskera, i bascos cantant en català, tots seguint – o almenys intentant-ho amb força – la lletra que anava apareixent a la pantalla del petit bar d’aquella cantonada, convertit en la més pura mostra de l’agermanament entre dues cultures que s’abracen des de la diferència.

Em quedo amb la frase de l’home de cabells blancs i samarreta de l’Athletic: “cantáis en euskera mejor que muchos de aquí. Casi como Mikel Laboa ya”.  Poc se n’havia adonat de com havíem destrossat algunes estrofes del Virolai minuts enrere. Fugint de l’anècdota, quedem-nos en el fons, i és que un poble que canta, mai no mor. I en això, hi han coincidit Obrint Pas i Fermin Muguruza.

Jose Ignacio Wert

Perquè part de la culpa de tot plegat és seva. Agredir la llengua és agredir el tret que més orgullosos ens fa estar de la nostra cultura. Canalitzar la causa i aprofundir en la conseqüència. Tota agressió és benvinguda si la resposta que genera és tan agraïda com la que hem pogut gaudir aquest cap de setmana. Defensa conjunta, unió de sinèrgies.

Honor i orgull de gaudir del luxe i afrontar la responsabilitat de representar la llengua i la cultura catalana davant d’un país que, ensenyant el seu i gaudint del nostre, van ser els millors amfitrions que hom pot tenir. Amb la fredor que et permet el dia després, m’aventuro a dir que aquí hi hem guanyat tots.  Ikusi arte, Euskal Herria.

  Albert Mercadé Massó

  @albertmercade

  mercademasso@gmail.com

  albertmercade@periodistes.org

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jardins verticals al Sagrat Cor

Els alumnes de sisè de Primària del col·legi Sagrat Cor, davant d’un dels jardins verticals que han elaborat amb material reciclat (foto: Mª José Sánchez)

Es van trobar de casualitat, van compartir una idea i en pocs mesos l’han feta realitat. El Col·legi Sagrat Cor i Innovation Hub de la URV han format una parella que ha impulsat un projecte innovador i educatiu i que ens deixa uns jardins verticals hidropònics a la mateixa escola.

Els protagonistes principals són 49 nens i nenes de sisè curs de Primària, comandats per les tutores Pilar Edo i Viqui Boada. Els primers passos es van fer amb dues sessions a la seu d’Innovation Hub, al campus Sescelades, sota la coordinació de Josep Maria Gastó.

Allà els alumnes van assumir el repte de fer un jardí amb materials reciclats, van observar, van aprendre conceptes bàsics i van elaborar els primers prototips. Ells han recollit el material i han triat els tres indrets de l’escola per posar-hi el jardí.

Acte de presentació de l’activitat als pares i mares d’alumnes. Al fons, els 49 alumnes protagonistes (foto: Mª José Sánchez)

El resultat de l’experiment és altament satisfactori, coincideixen en afirmar les tutores del col·legi i el responsable d’Innovation Hub. L’assignatura Medi i Plàstica ha estat el marc en què s’ha desenvolupat aquest projecte que preten utilitzar la tecnologia de la universitat en una qüestió pràctica i aplicar-la amb nens.

La idea s’ha fet realitat i els alumnes mostren orgullosos la feina feta. La sala d’actes del Sagrat Cor s’omple de pares i mares decidits a escoltar les explicacions dels mestres del col·legi i de la universitat. I en acabar l’exposició, arriba el moment de sortir al pati a veure la pràctica en forma de jardins verticals. Tota una festa a l’escola, amb acte d’inauguració inclòs.

El projecte educatiu ha complert els objectius de fomentar la innovació i el treball en equip en alumnes de primària. Innovation Hub és una iniciativa sorgida en el marc del Campus d’Excel·lència Internacional Catalunya Sud, de la URV. “Un gimnàs de la innovació per a tothom”, afirma el seu director, Jordi Cartañà.

Un gimnàs que, en aquest cas, ha servit  per convertir una idea en realitat a través de l’aprenentatge. I de pas, per fer del col·legi Sagrat Cor un lloc amb un jardí tan smart com el de la Tabacalera.

Joves talents amb els enginyers industrials

D’esquerra a dreta, els quatre guardonats: Hassan Azmani, Àlex Rodríguez, Arnau Rodríguez i Dídac Alhama, acompanyats del Delegat del Govern, la directora general de l’AEQT i el president del Col·legi d’Enginyers Industrials

“Tots sou guanyadors”, els repeteixen diverses vegades durant l’acte de lliurament dels VI Premis del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona a treballs de recerca i crèdits de síntesi vinculats amb la tecnologia. I semblarà tòpic, però en part, tenen raó en insistir-los en aquesta idea. Els seus noms han destacat per sobre d’un total de 110 propostes presentades.

Quatre joves talents, amb iniciativa, i amb uns projectes enginyosos i acurats. Es tracta d’Àlex Rodríguez, Hassan Azmani, Dídac Alhama i Arnau Rodríguez, les propostes dels quals tot seguit us presentem.

 

Tarragona des del cel

Àlex Rodríguez, estudiant de batxillerat a l’Institut Sant Pere i Sant Pau, s’emporta un accèssit  pel treball titulat  “Tarragona des del cel”, un viatge per la nostra ciutat a través d’un telefèric urbà. Tres estacions: al Serrallo, a la platja del Miracle i a la rotonda que uneix la Via Augusta amb la Rambla Vella. El recorregut circula, entre d’altres, per espais emblemàtics de la ciutat com les Muralles.

No tan sols combat els desnivells d’aquesta ciutat costeruda, sinó que disposa d’un clar atractiu turístic. A nivell més tècnic, Rodríguez assegura que el moviment del telefèric és “circular” i “continu”, és a dir, que “segueix sempre la mateixa direcció i mai no s’atura”.

Proposta original i meticulosa,  que presenta fins i tot un disseny artístic molt vistós de les estacions. Rodríguez explica el programari que ha fet servir: Sketch per dissenyar, Autocad per fer càlculs com la llargada de cable o l’alçada respecte al mar, i Google Earth per ubicar-se constantment en el mapa de la ciutat.

Un braç robòtic

Hassan Azmani, de l’Institut de Torreforta, ens presenta el seu braç robòtic, que obeeix a les ordres d’un ratolí d’ordinador, i amb el qual aconsegueix el tercer premi. Per definir-nos la robòtica, ens cita literalment a Isaac Asimov: “La robòtica és la ciència que estudia la intel·ligència artificial”. Assegura que l’estructura és similar a la del braç humà.

Honestament,  explica que va tenir dificultats a l’hora de fer que el braç robòtic agafés objectes, ja que amb la força d’un sol servomotor el braç no podia suportar el seu propi pes i el de l’objecte. La solució? Després de setmanes rumiant-hi, Azmani va decidir col·locar-hi un segon servomotor, situat al damunt de l’altre, i d’aquesta forma, quan actuen ambdós alhora, el braç pot subjectar sense problemes objectes. I, de fet, ho posa en pràctica en directe. La prova surt bé i el públic aplaudeix.

El braç robòtic funciona, i tal com ens explica Azmani, podria tenir  aplicacions útils en la nostra vida quotidiana. No tan sols podria servir per a la indústria, sinó que també podria “obrir un món laboral a la discapacitat” i ajudar en les tasques de rescat als bombers.

Hassan Azmani, posant en marxa el braç robòtic i explicant el seu funcionament.

Una motocicleta en transformació

Dídac Alhama, estudiant d’automoció a l’Institut Pere Martell, aconsegueix el segon premi amb una proposta atractiva i, sobretot, sostenible: la transformació d’un ciclomotor de combustible en elèctric. Alhama, però, no ha fet tan sols un projecte de viabilitat per veure si es podria fer, sinó que ho ha dut exitosament a la pràctica, agafant una motocicleta en desús.

Malgrat els canvis introduïts al ciclomotor, destaca que ho féu “intentant  conservar les seves prestacions d’origen, la seva estètica, i l’ús pel que estava fet”. Ens assegura que tecnològicament funcionava, però que calia mirar també si “sortia a compte” econòmicament, ja que, com ell mateix diu, “ el que ens toca és la butxaca”. I, certament, en línies generals, sortim guanyant. Pel que fa al consum, per exemple, l’estalvi és d’un 60%. Fins i tot mediambientalment la diferència és notable. A més, per altra banda, Alhama ens explica que aquestes transformacions podrien incentivar la mà d’obra dels tallers.

Malgrat els punts positius, Alhama explica algunes qüestions que podrien dificultar la implantació del projecte. En aquest sentit, parla de la “normativa d’homologació”. És a dir, s’haurien de fer assajos, diverses proves i moltes gestions burocràtiques que tindrien un cost aproximat de 6.000€, tot i que, òbviament, això tan sols caldria fer-ho amb un primer vehicle de les mateixes característiques. També considera que els punts de càrrega, la falta de màrqueting de vehicles elèctrics i la manca de polítiques que afavoreixin l’ús d’aquest tipus de vehicles ho condicionen negativament.

La sustentació dels avions

Com dèiem, tots són guanyadors, però el cert és que Arnau Rodríguez, estudiant de batxillerat a l’Institut Baix Camp de Reus és qui aconsegueix el primer premi amb un estudi sobre la sustentació dels avions, pel qual ha construït un túnel de vent. La presentació del jove, que vol estudiar enginyeria aeronàutica, és impecable. Els he de confessar, però, que a mi em resulta complicat no perdre el fil.

Parla del Teorema de Bernoulli, l’Efecte Venturi i la tercera llei de Newton (acció-reacció), entre d’altres. És aleshores quan jo, inevitablement, recordo a Pierre Bordieu i la seva reflexió sobre el periodisme i la seva “tendència constant a l’antiintel·lectualisme”. És a dir, que els periodistes tracten molt temes però no saben de res, parlant clar. I, aleshores, evocant les paraules del sociòleg francès, em vaig fent petit, mentre Rodríguez continua brillant explicant conceptes físics.

El túnel de vent, construït gràcies a l’ajuda del seu pare, i a partir de les indicacions que facilitava la web de la NASA, li serveix per demostrar les hipòtesis que verifiquen la sustentació dels avions, tot comprovant els perfils alars i les seves diferències de pressió, entre d’altres. Ens explica els experiments realitzats amb el túnel a través d’un video que ha fet. En definitiva, ens justifica com i per què volen els avions, de forma minuiciosa.

Arnau Rodríguez en el moment de recollir el premi del Col·legi d’Enginyers Industrials a Tarragona.

L’excel·lència

Acompanyat, entre d’altres, pel delegat del Govern a Tarragona, Joaquim Nin, i la directora general de l’Associació Empresarial Química de Tarragona, Teresa Pallarès, el president del Col·legi d’Enginyers Industrials de la demarcació de Tarragona, Lluís Maestre, destaca que el jurat “té en compte l’esforç, la innovació, la disciplina, la comunicació i el valor laboral” dels projectes, i assegura que els quatre treballs “reuneixen aquests paràmetres”. Durant gran part del seu discurs es dirigeix directament als joves premiats: “No us rendiu”, els encoratja.

També els adverteix, tenint en compte el difícil context que estem vivint: “L’única sortida és l’excel·lència”. I és que precisament aquest valor tan important és el que els ha conduït fins al reconeixement públic amb aquests treballs, i el que si continuen en aquesta línia els garantirà un gran futur.

El que no sabem és si podran créixer professionalment aquí, o hauran d’afrontar nous horitzons a l’estranger. Malgrat que alguns líders polítics, com la ministra Báñez, de forma desafortunada, parlin cofois de “mobilización exterior”, molts esperem no perdre l’extraordinari capital humà que representen joves com ells. Enhorabona nois!

     TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

On són els mites

Jesús Mari Serrano deixa el Nàstic després de catorze temporades (foto: Gimnàstic de Tarragona)

Conservo com un gran tresor la samarreta amb el número 7 del Vila-real que em va donar Robert Pires, gràcies a la intervenció de l’Òscar Àlvarez, l’any de primera al Madrigal.  Pires era un dels meus jugadors preferits des de la seva etapa al Metz o a l’OM sense oblidar el seu pas per l’Arsenal i no vaig voler desaprofitar l’oportunitat de fer-me amb la samarreta del de Reims.

Sempre he sentit preferència pel dorsal de Pires i, de fet, sempre he jugat amb el 7 per culpa de dos ídols d’infància i adolescència, dos Èric, el Castel i el Cantonà, que van marcar, en la ficció del còmic i en la realitat d’un terreny de joc, els meus coneixements futbolístics més bàsics.

Com qualsevol nen he mitificat un munt de figures molts cops inaccessibles, altres més reals, que el temps ha anat esborrant de la memòria col·lectiva. Si sou d’aquests mitòmans i romàntics del món del futbol, espero que el vostre equip no sigui el Nàstic.

 Referents granes

Recordo perfectament el comiat de Lluís Codina en una cafeteria, l’adéu d’Antoni Pinilla com a proscrit després d’un pas desafortunat per la Direcció General i ara el de Txus Serrano per la porta del darrere després de dedicar catorze anys al club en pràcticament totes les seves vessants esportives.

Serrano marxa deixant el club allí on el va trobar i tanca així un cicle, segurament el més exitós de l’entitat, on n’ha viscut de tots colors.

He tingut la sort de conèixer el Serrano més esquerp que sortia parlant pel mòbil del vestidor i d’enganyar el Txus per treballar junts analitzant els rivals durant dues temporades, pagat amb dos lots de productes berguedans. Aquest navarrès, tarragoní d’adopció, ha tastat des de la glòria de l’ascens a Primera fins als desplaçaments en solitari i amb moltes hores de cotxe en la seva etapa a la secretaria tècnica. Ell va ser qui pentina aquella pilota que Gordillo acaba rematant a Zamora.

A l’etapa de Serrano al Nàstic, el club ha viscut molts moments d’eufòria per l’ascens o la permanència (foto: cedida)

Amb Serrano marxa el darrer símbol del Nàstic de l’última dècada, marxa el supervivent capità de l’ascens i un dels noms que ha estat lligat a tots els èxits esportius de l’equip tarragoní els últims anys. Ho fa després de ser jugador, secretari tècnic i, l’última temporada i mitja, segon entrenador.

Adéu a una icona

L’acomiadament de forma sobtada i sense cap tipus de preferència deixa clar que ser una icona a Can Nàstic serveix de ben poc i que, tot i el seu perfil d’antiheroi descuidat, Serrano acaba marxant de la mateixa manera que ho van fer els capitans que aquell quatre de juny del 2006 l’acompanyaven en la foto al balcó de la Plaça de la Font.

El club busca aire nou després de les sortides també del fins ara tècnic, Javi Salamero i del Director Esportiu, Jose Sicart. Aire renovat que arriba de la mà dels nous inversors, Promoesport , a qui el romanticisme del futbol també sembla importar ben poc, “el seu treball i la nostra victòria”, com diu el seu leitmotiv, s’allunya força de la idea més poètica de l’esport.

Crec doncs que em tocarà seguir col·leccionant samarretes que poc a poc s’omplen de pols en una caixa dels “xinos” i que de tant en tant miro amb nostàlgia com el qui recupera un àlbum de fotos de temps millors o un vell disc on sona “Le métèque”.

 

 

 

 

  Quim P. Casadesús @kasadesus . Periodista

Els padrins de l’òpera

Acte de signatura del conveni entre l’Ajuntament i la Fundació Mútua Catalana per portar a Tarragona òpera de gran format (foto: Mauri Fernández)

Paradoxalment, el sisè any de la Gran Recessió Econòmica -amb més atur que mai, un 21% d’IVA cultural i retallades importants en alguns escenaris catalans- ha portat a Tarragona una “primavera teatral” definida ja fa setmanes en aquest espai de comunicació.

Curiosament, la profunditat de la crisi i la limitació dels recursos econòmics públics han afavorit l’aparició de “padrins” que sostenen i, fins i tot, revaloritzen l’oferta cultural de la ciutat, fins al punt que l’òpera de gran format torna ara a Tarragona.

Els padrins de l’òpera són els patrons de la Fundació Privada Mútua Catalana, una entitat que viu “amb il·lusió” les dues representacions de La Traviata, de Verdi, al Teatre Tarragona el divendres 31 de maig i el diumenge 2 de juny, amb les entrades ja exhaurides i un al·licient especial: l’actuació del baríton “de casa”, Àngel Òdena.

Una altra òpera a la tardor 

El compromís dels padrins, que s’inicia ara, té voluntat de continuïtat i ja es pot avançar que a la tardor arribarà aquí una altra gran òpera: La flauta màgica de Mozart. Així queda reflectit en el conveni signat aquest dijous entre la Fundació i l’Ajuntament per valor de 25.000 € i que també inclou un ajut a Tarraco Viva.

Àngel Òdena va cantar el dia de la inauguració del Teatre Tarragona, el passat 11 de desembre

El vestíbul del Tarragona, candidat a acollir activitats culturals i socials diverses, és el marc triat per a la fotografia entre l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el president de la Fundació, Joan Josep Marca. A banda i banda, la regidora de Cultura, Carme Crespo, i el patró Joaquim Sendra.

En pocs mesos, la Fundació ha fet un salt qualitatiu i quantitatiu en el seu objectiu de promoure i difondre la cultura i les arts amb múltiples activitats. A finals de l’any passat va organitzat el Congrès Internacional d’Arqueologia i, d’altra banda, va “apadrinar” la Nit de Santa Llúcia de les Lletres Catalanes.

El president Marca se sent satisfet de l’èxit de l’òpera amb la bona resposta del públic -1.400 espectadors- i l’alcalde reconeix que si hi ha òpera a Tarragona és gràcies a la Fundació. I remata: “Això referma la nostra capitalitat cultural”

Tres mesos únics 

El glamur i el component d’acte social de les representacions d’òpera acabaran de completar un repertori d’èxit al Teatre Tarragona que va arrencar el març amb el Cyrano i que ha tingut altres episodis destacats com el Ballet de Victor Ullate, El Nom amb Joel Joan i la preestrena de la pel·lícula Fill de Caín.

Vivim una “primavera teatral” (més de 10.o00 espectadors) un moment dolç en la programació de les arts escèniques a Tarragona que s’ha d’aprofitar. I divendres vinent arriba el nostre artista més internacional: Àngel Òdena.

Els amics tarragonins de Cristòfol Colom

El nou espai del Museu del Port dedicat a Cristòfol Colom i Miquel Ballester (foto: Manel Caro, Port de Tarragona)

El mateix dia que Cristòfol Colom es penja la samarreta del Barça a la seva imponent estàtua davant del port de Barcelona –negoci d’una multinacional-, el personatge històric atraca al Museu del Port de Tarragona de la mà d’un bon amic seu, el tarragoní Miquel Ballester. El recinte cultural suma, d’aquesta manera, un nou element d’interès per visitar-lo.

La relació del famós navegant amb Tarragona passa per la figura de Miquel Ballester, mariner i mercader de professió. Els dos es coneixen a Mallorca i els dos compartiran la segona expedició al continent americà, el 1493. La seva amistat queda reflectida amb un relleu a la nova vitrina del Museu del Port, que també inclou un giny per obtenir canya de sucre i una reproducció a escala d’una carabel·la colombina, cedida per un particular.

Passió pel navegant 

Aquesta relació entre Colom i Ballester hauria passat desapercebuda si no fos per la intensa feina de recerca d’un altre tarragoní, Ernest Vallhonrat, que va dedicar-se durant més de 30 anys a treballar amb arxius d’arreu del món. Va visitar més de 50 ciutats d’Europa i Amèrica buscant documentació, va promoure unes jornades de debat el 2007 i va presentar el llibre Miquel Ballester, l’amic tarragoní de Cristòfol Colom, poc abans de morir a finals de 2011.

El president del Port s’adreça als assistents en l’acte d’inauguració del nou espai. Al centre, la vídua d’Ernest Vallhonrat (foto: Manel Caro, Port de Tarragona)

La seva vídua, Visitació Juárez, esdevé la protagonista de l’acte d’inauguració del nou espai del Museu del Port: “L’esforç de tants anys de recerca es veu ara recompensat”, assegura molt agraïda la persona que va acompanyar Vallhonrat en els seus viatges.

Un altre mar

El Port de Tarragona, que “viu bàsicament de cara al Mediterrani, també mira l’Atlàntic amb episodis com aquest”, comenta la directora del museu Mercè Toldrà davant d’un auditori amb més de 150 persones –alguns historiadors- i representants polítics de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat.

El president de l’Autoritat Portuària, Josep Andreu, fa un reconeixement especial de la feina de Vallhonrat i de la seva vídua, que el va seguir arreu, moguts per la passió pel personatge de Colom. I aprofita per reiterar el missatge d’obertura del Port a la ciutat i al territori a través dels seus espais culturals. En un any, 90.000 persones han visitat els recintes del Moll de Costa.

La feina d’Ernest Vallhonrat suma un nou valor a aquest “passeig de la cultura” a la vora del mar. I per celebrar-ho, la seva família convida els assistents a un bon rom que tanca l’acte.