Nàstic: de la promesa al compromís

La campanya del Nàstic per a la nova temporada convida tothom a participar-hi activament (foto: Gimnàstic de Tarragona)

La campanya del Nàstic per a la nova temporada convida tothom a participar-hi activament (foto: Gimnàstic de Tarragona)

De la promesa del “Tornarem…” al compromís de l’“I si ho fem junts…” (sense interrogant). El Nàstic passa del prometre de la temporada passada al comprometre’s aquest any amb tota l’afició per assolir l’objectiu de l’ascens.

La idea original és del periodista Xavi Ribera, cap de premsa del club, i la desenvolupa el tarragoní Maurici Segu, de l’empresa Innovarout, en un vídeo de 118 segons. Un vídeo amb imatges de Tarragona, la veu de Montse Llussà (Versió RAC 1) i la música de la banda local LeCirke.

http://www.youtube.com/watch?v=HptUyBQDNZY&feature=c4-overview&list=UUSzKkGlONLJ_YwiWmF9zLzg

Aprofitant l’1 de juliol, primer dia de la campanya de renovació de carnets, el Nàstic presenta el vídeo en societat, davant de prop de 200 persones al jardí del Metropol. Una iniciativa innovadora –i encertada- que reuneix socis, directius, tècnics i espònsors.

Abans dels parlaments i de la projecció, hi ha temps per assaborir l’aperitiu de Fleca Flaqué i el cava Adernats, de la vinícola de Nulles, l’oficial del club. Repartits per les taules, els membres del consell d’administració -Jordi Virgili, Ricardo Pacheco, Joan Potau- i el cos tècnic encapçalat per Santi Castillejo enraonen amb els aficionats.

Les claus de president i entrenador

Ambient distès i de relatiu optimisme de cara a la nova temporada. La continuïtat de Josep M. Andreu a la presidència i el retorn de “Castigol” al club, ara a la banqueta, ajuden a crear una sensació de tranquil·litat en l’entorn grana.

Socis històrics com Lluís Teruel, Juli Esporrin i Patxi Galea s’interessen pels fitxatges dels últimes dies xerrant amb Castillejo i el director esportiu, Emilio Viqueira, mentre a l’altra banda del jardí se situa la cara política més rellevant de l’acte: el senador Josep Maldonado.

A l’hora dels parlaments, Andreu insisteix en la necessitat de sumar entre tots perquè el moment és difícil i complicat. S’han baixat els preus dels abonaments i s’ha ideat una promoció 2×1 perquè els socis que renovin portin amb ells un altre nou soci de franc. El president ensenya als assistents el nou carnet, que incorpora la lletra de l’himne del Nàstic, a partir d’una idea de Domin García, de Rambla Digital.

I el creador del vídeo, Maurici Segu –fill de Ramon Segu Chinchilla– presenta la seva obra “sorgida del cor i a partir de molts records granes, com aquelles locucions radiofòniques d’Enric Pujol”.

El cel es va enfosquint. Foto de família amb el president, els autors de la campanya i els patrocinadors (inclòs l’ajuntament). Darrera de l’escenari, algú ja és a punt de prèmer el “play”. S’encén la pantalla gegant, primeres imatges… i de banda sonora s’escolta una cançó deliciosa titulada “Tunnel”. Tota una metàfora del lloc on ens trobem i del qual volem sortir.

Els rics tanquen la porta de Kal Pobre

Imatge d'una de les habitacions de l'interior de la casa.

Fotografia d’una de les habitacions de l’interior de la casa (Laura B.).

Si passeu una tarda per davant de Kal Pobre, al carrer dels Descalços, us trobareu la porta oberta. Aquest fet tan simple representa una metàfora brillant d’allò que simbolitza actualment la casa. D’ençà que un grup de joves va decidir ocupar-la i rehabilitar-la el febrer de 2009, l’antiga Casa Bertran s’ha convertit en un espai al servei de tots els ciutadans.

Cartell del taller de dibuix que s'imparteix a Ka'l Pobre els dijous.

Cartell del taller de dibuix que s’imparteix a Kal Pobre els dijous.

Ens sorprèn la quantitat i varietat d’activitats que hi organitzen: jam sessions, cursos de llengües estrangeres i exposicions, entre d’altres. També duen a terme tallers de dibuix, capoeira i ioga. A més, les activitats són de preu lliure, i a partir de totes les donacions voluntàries que es fan, ells autogestionen la casa.

Tenint en compte la difícil conjuntura que estem vivint, també solen acollir a gent que s’ha quedat sense feina i que sobreviu com pot pels carrers. “Disposem d’una habitació per a què persones necessitades s’hi puguin quedar uns dies o una setmana”, ens explica Ruben, que ha viscut a Kal Pobre durant els quatre anys d’ocupació. Actualment a la casa hi conviuen set persones, que a partir del 29 de juliol hauran de buscar-se la vida en un altre indret.

Acord verbal, judici i desallotjament

Fins fa relativament poc temps els okupes disposaven d’un acord verbal amb els propietaris, però com que darrerament la família havia deixat de pagar les quotes pertinents, el banc els embargà la casa i inicià el contenciós judicial per desallotjar les persones que ara hi viuen.

De la “família noble” al capitalisme especulatiu 

L'escut de la família es pot contemplar al vestíbul de la casa. Duu una inscripció llatina que diu "Vaig parlar del teu testimoni als reis", en clara al·lusió a la professió de magistrat. També s'hi poden reconèixer "el oso y el madroño", de l'escut de Madrid.

L’escut de la família Bertran duu, entre d’altres, una inscripció llatina que diu “Vaig parlar del teu testimoni als reis”, en al·lusió a la professió de magistrat.

Sense pietat. El peix gran es menja el petit, i la història, cíclica, es repeteix. En Ruben ens argumenta el perquè antigament la gent anomenava la Casa Bertran com a Ca’l Pobre. Segons en Ruben, durant la Guerra Civil (1936-1939), els propietaris, una família rica de magistrats provinents de Madrid, es van exiliar, i aleshores els criats s’hi quedaren vivint. Els servents sempre oferien menjar a la gent que estava passant fam. Durant la postguerra, però, els Bertran tornaren, i la solidaritat veïnal es va acabar ràpid.

Ara els rics tornen a tancar la porta de l’antiga Casa Bertran. El final és igualment trist, però en aquests temps de capitalisme financer especulatiu les formes han canviat. Ara ja no és la família noble qui els rebutja, sinó que és una entitat bancària la que aconsegueix que els desallotgin, després de guanyar un judici que en Ruben qualifica com “una estafa”, ja que considera que “s’ha portat el cas per la via de precarietat i no d’ocupació d’immobles, i per tant no s’ha tingut en compte la tasca social que desenvolupem”.

Superar prejudicis

Visitar Kal Pobre permet trencar amb alguns estigmes, superar prejudicis. És una experiència molt recomanable. “Si algú vol conèixer-nos que vingui i participi”, diu en Javi, amb contundència. S’intueix que els molesta la crítica fàcil, lligada sovint a una determinada visió estereotipada del moviment okupa. Per acabar amb els  típics i tòpics, i a tall d’anècdota, ells tenen la casa impecable i han prohibit fumar-hi dintre.

Malgrat que alguns intentin etiquetar-los i criminalitzar-los, la tasca d’aquesta gent ha estat lloable. Ells convertiren un autèntic cau de brutícia en un espai obert a la comunitat. “Quan vam arribar hi havia rates i el terra ple de cagades de colom”, ens detalla Ruben. Ara, en canvi, si algú hi entra podrà gaudir d’un jardí bellíssim, molt ben cuidat, i d’una casa néta i polida. Tot i que si torna a quedar abandonada durant un temps, com sembla que succeirà, la feina feta durant aquests anys s’esvairà.

Fotografia del pati de la casa.

Imatge del jardí de la casa.

Bankia: legitimitat i petxina tancada

La casa, que segons Ruben i Javi, està valorada en 3.600.000 d’euros passarà a ser propietat de Bankia, una entitat que fou rescatada amb els diners de tots. Sí, el banc on anaven a parar tots els barons del Partit Popular i en el qual es van haver d’injectar més de 22.000 milions d’euros per una nefasta gestió privada.

El vestíbul de la casa.

El vestíbul.

Intento contrastar la xifra que m’ofereixen els dos joves, però després de diverses trucades m’acabo resignant. Em passen d’un lloc a l’altre, em maregen com una baldufa. A part del valor econòmic, m’interessa saber si tenen pensat desenvolupar-hi algun projecte o tan sols especular amb l’edifici. Ja et trucarem, em diuen des de l’oficina de Bankia a Tarragona, així que aprofito l’avinentesa per guardonar-los amb la meva personal petxina tancada, per la seva transparència.

L’edifici els anirà de meravella per sanejar una ínfima part dels seu forat financer. Continuem socialitzant pèrdues mentre impresentables com Rodrigo Rato, Miguel Blesa o José Ignacio Gorigolzarri somriuen, impunes. Superem el discurs merament legalista i preguntem-nos quina legitimitat tenen ells per desallotjar un grup de persones que contribueixen culturalment i socialment a l’activació de la nostra ciutat.

A partir del 29 de juliol, quan passegeu pel carrer dels Descalços, ja no us trobareu la porta de l’antiga Casa Bertran oberta. A l’interior, els mobles vells s’ompliran de pols i el jardí meravellós es morirà de fàstic. L’especulació i la cobdícia financera han guanyat la partida de Kal Pobre.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ