A partir d’ara: www.fetatarragona.cat

El FET a TARRAGONA inicia aquest divendres 12 de juliol una nova etapa amb un canvi d’imatge i logotip.

També canviem el domini. A partir d’ara, ens trobareu a:  www. fetatarragona.cat

La nova adreça de contacte és:  redaccio@fetatarragona.cat

El nou web ofereix un disseny desenvolupat per Mènsula Studio amb novetats importants en la tipografia, els titulars, els destacats, les fotografies, les seccions i la distribució interna del FET a TARRAGONA.

A http://www.fetatarragona.cat  us expliquem les novetats que preparem pel que fa als continguts.  Esperem que us agradi i gràcies pel vostre suport.

Ricard Lahoz, director del FET a TARRAGONA

Sala i Martín contra “les mentides d’Espanya”

L’economista Xavier Sala i Martín i la presidenta d’Òmnium, Rosa Mª Codines, abans de l’inici de la conferència

El primer que em ve al cap és la imatge d’una assemblea universitària amb els estudiants asseguts per terra a punt de convocar una vaga general, o un d’aquells mítings de fa més de trenta anys quan els oradors polítics encisaven els ciutadans amb discursos i proclames èpiques.

La realitat, però, és que asseguts a terra veig ara l’empresari Rafa Olivier, el pintor Pere Joan Salas i desenes de persones, joves i grans, que desborden l’auditori del Col·legi d’Advocats i Farmaceútics de Tarragona. Uns a terra, molts altres dempeus al fons i als laterals de la sala, formant diverses fileres, i els més matiners asseguts a les cadires des de fa estona.

Una hora abans de la convocatòria, molts ja s’esperen a la porta, i deseguida l’organització intueix que moriran d’èxit. Es confirma que la capacitat de la sala no absorbirà l’expectació i l’interès que provoca l’economista Xavier Sala i Martín, convidat per Òminum i l’Assemblea Nacional Catalana.

Queixes

“Tarragona es mereix molt més que això”, diu Albert Cortès, portaveu de l’ANC, després de demanar disculpes per les incomoditats i en referència a la negativa de l’ajuntament a llogar-los un espai més gran. Accedint amb alguna dificultat i enmig de grans aplaudiments, el conferenciant entra a la sala acompanyat de la presidenta d’Òmnium, Rosa Mª Codines, que li agraeix l’esforç de passar per Tarragona en un forat de la seva atapeïda agenda, que el porta a Austràlia, Angola i Suïssa en pocs dies.

A primera fila l’escolten regidors de CDC i el president local, Joan Basora –el democristià Albert Vallvé seu unes files enrera- i el vicepresident de la CEPTA, Josep Lluís Aymat. Cap altra representació política o econòmica destacada. El públic és “normal”, gent corrent.

Imitant Aznar, Zapatero i Rajoy i amb referències a la “seva” Merkel del Polònia, Fermí Fernàndez fa la presentació de l’orador –americana blava i camisa negra sense corbata- que es dedicarà durant dues hores a desmuntar la “campanya de mentides” de les institucions espanyoles contra el procés del dret a decidir de Catalunya.

 

Sala i Martín denuncia vuit tipus de mentides: les mentides podrides, les fabricacions, els farols, les manipulacions, les fal·làcies, les omissions, els fraus intel·lectuals i les mitges veritats. I de cada cas, posa exemples. I argumenta, de forma didàctica, amena i divertida, que és fals el que es diu des d’Espanya.

Tòpics

Així, desenmascara aquells que afirmen que amb una Catalunya independent els jubilats no cobrarien les pensions i el país es quedaria fora d’Europa durant diverses generacions. O aquella idea que en un món global la tendència és a unir-se i no a separar-se. O els que amenacen amb la por de les grans incerteses que provocaria l’estat propi. O els que argumenten que el déficit fiscal es compensa amb la relació comercial i que Catalunya no podria assumir la part del deute proporcional de l’Estat.

Decidir amb el cor

Ni un got d’aigua. Sala i Martín, dret davant la pantalla amb el power point i en actitud professoral, no para ni un instant durant dues hores, només quan el públic l’aplaudeix enfervoridament. “No tolero els debats manipulats”, afirma a la recta final de la classe – míting més multitudinària dels darrers anys a Tarragona.

“L’economia no serà un problema si el poble decideix la independència de Catalunya. No hi haurà cap catàstrofe”, assegura. “El més important és poder decidir. I decidir amb el cor”, sentencia. Llavors, el públic no en te prou i comença el torn de preguntes. 

A Sant Salvador, tots a taula

Imatge del menjador de l’Escola Sant Salvador durant l’hora de dinar.

“Tots a taula”. Aquest és el missatge que es pot llegir en un dels rètols del menjador de l’Escola Sant Salvador. Significatiu. Durant el curs suposem que deu fer referencia al fet que els nens no s’aixequin de la cadira mentre dinen, però durant la nostra visita prén una connotació totalment diferent. Gràcies a l’esforç abnegat d’un exèrcit de voluntaris, els nens de les famílies amb més dificultats econòmiques del barri poden disposar d’un plat a taula per dinar, en el seu centre escolar, fins el 26 de juliol.

El dia que els visitem els nens dinen fideuà, truita, tomàquet i un gelat.

Cada dia solen venir entre 20 i 25 nens. En José Vélez, el conserge, abans que comencin a menjar, passa llista, per comprovar el nombre d’assistents. Avui n’han vingut vint-i-dos, tot i que també dinaran amb ells dues mares. La imatge és colpidora. La situació al barri és extrema, i una de les principals conseqüències de les tragèdies familiars que s’hi estan vivint és el risc de malnutrició entre els infants. És per això que el director del centre, Francesc Sans, conscient de la realitat social que està vivint Sant Salvador —porta 36 anys treballant en aquesta escola—, s’ha esforçat per mantenir obert el menjador de l’Escola durant tot el mes de juliol.

La meitat dels nens han estat al matí al casal d’estiu de l’escola, que porten diversos monitors de la Fundació Casal l’Amic. L’altra meitat venen directament de casa per poder menjar en condicions.

Allau de voluntaris

Pares, monitors, mestres i exalumnes. Servir, recollir, rentar els plats… tothom s’hi involucra d’alguna manera o altra. El més important és que la llista de voluntaris està plena. “Estem molt contents”, assegura, en aquest sentit, Sans, que s’ha hagut d’encarregar de “racionalitzar” l’allau de gent que s’ha ofert, per posar-hi ordre. Bea Pérez, professora d’educació infantil a l’Escola, fins i tot,  confessa que hi ha hagut “mestres que han volgut apuntar-se i no han pogut”.

Pérez ens explica perquè s’ha prestat a contribuir en el projecte de forma clara i concisa: “Vinc perquè m’estimo l’Escola”. I com ella són moltes les persones que han decidit posar un granet de sorra perquè aquests nens puguin alimentar-se una mica millor, i tinguin garantit un àpat al dia.

També conversem amb una exalumna del centre. Vanessa Cesar, veïna del barri. Estudia Fisioteràpia a la URV i actualment està realitzant les practiques de monitor de lleure al Casal d’Estiu de l’Escola Sant Salvador. Quan finalitzen les activitats del casal, a les 13h, no marxa a casa, sinó que continua treballant de valent al menjador, donant de menjar als nens durant, com a mínim, una hora més.

Fórmules per acabar de finançar el menjador 

El director del centre, Francesc Sans, parlan amb els nens que participen en el menjador.

“De mà d’obra vaig sobrat”,  explica Sans, somrient.  El que no té del tot clar és com acabaran de finançar el projecte. A través de l’article que vam publicar sobre l’Escola, fa tres setmanes, en què ja anticipàvem la voluntat de dur a terme un menjador social al centre durant el mes de juliol, una dona es va posar en contacte amb ells i va recaptar, amb un grup de companys, 300€ perquè la iniciativa es pogués materialitzar, tal com ens assegura Sans.

Però malgrat aquesta interessant aportació, cal dir que encara manquen recursos per cobrir les despeses de tots els menús. No obstant això, Sans està convençut que d’alguna manera o altra ho sufragaran. Ens explica que amb el Claustre de professors ja van pactar que, si feia falta, els 40 mestres de l’Escola assumirien els diners que restessin per pagar. “I sinó ho farem entre els membres de l’equip directiu”, afegeix. El que té clar és que, d’alguna manera o altra, tiraran endavant. I si cal rascar-se la butxaca, se la rascaran.

La propera lluita

Sempre que visitem a Sans li ronda alguna cosa pel cap. Ara ja està cavil·lant en trobar la forma de millorar el servei de menjador durant tot el curs. “Enguany la lluita serà perquè el nens becats puguin dinar els cinc dies feiners a la setmana a l’Escola”, afirma el director del centre. Això ens ho explica perquè, per molt que un alumne estigui becat, la seva família sempre ha de pagar una part de l’import del menú, per molt minsa que sigui, que varia segons la situació socioeconòmica concreta.

En conseqüència, molts pares decideixen que el seu fill tan sols vagi al menjador un parell o tres de dies a la setmana, perquè no es poden permetre el “luxe” de tenir-los els cinc dies dinant a l’Escola durant tot el curs. El director, doncs, pretén trobar fórmules perquè aquest percentatge elevat d’alumnes pugui tenir l’oportunitat de dinar-hi sempre que ho vulgui.

Imatge del rètol que es pot observar al menjador del centre escolar.

Un cant a l’esperança

L’exemple de l’infatigable Sans i tot el grup de voluntaris que s’hi estan deixant la pell és un cant a l’esperança en un món com l’actual, que en molts sentits desencisa. La perseverança, la capacitat de resistència, l’amor per la feina que desenvolupen, la sensibilitat, les ganes de millorar el difícil context que els envolta… Sens dubte, de les dues visites que hem fet les darreres setmanes a l’Escola de Sant Salvador ens en emportem un missatge encoratjador.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

“Treballar a Alemanya és una gran oportunitat”

Alumnes que estudiaran el primer cicle de FP dual transnacional gràcies a un conveni de BASF i l’IES Comte de Rius

Són una vintena de joves, d’entre 17 i 29 anys. De Tarragona o d’altres punts de la demarcació. Només n’hi ha dues noies. La majoria han estudiat algun cicle formatiu de grau superior, però n’hi ha que només han completat el batxillerat científic tècnic i d’altres que, per raons d’edat, ja han treballat en diferents empreses.

Matí de benvingudes i salutacions. A l’hora de fer un cafè, s’escolten moltes frases com aquestes: “És una oportunitat molt interessant”;  “Aquí no hi ha feina, no hi ha futur”; “M’agrada viatjar i conéixer altres països”; “Trobaré a faltar la familia i els amics, però s’ha d’aprofitar una ocasió com aquesta”; “Només em fa respecte el tema de la llengua”…

Després de l’esmorzar, cadascú dels joves es presenta en públic parlant en anglès. Han de tenir un nivell força alt de l’idioma més internacional, abans que comencin al setembre les classes d’alemany. Hauran de dominar les dues llengües en el termini de dos anys, perquè el seu futur laboral és a Alemanya, lligat a la companyia BASF.

La jornada arrenca amb una presentació d’Emili Brau, actual director de producció de BASF Tarragona. Introducció general a la filosofia i els números de l’empresa. Explicació del que representa el centre de producció de Tarragona i el volum de l’AEQT, Associació Empresarial Química de Tarragona. I una presentació de Ludwigshafen, la localitat alemanya que acull la gran factoria de BASF i on acabaran treballant aquests joves tarragonins.

Pioners i innovadors

Ells són els escollits, després d’una complexa selecció, per formar part de la primera FP dual transnacional que tindrà lloc gràcies a l’entesa entre l’IES Comte de Rius i la companyia alemanya. Estudiaran durant dos anys i mig per treballar com a operadors de planta química i combinaran les classes amb formació pràctica a Tarragona i a Ludwingshafen.

A la jornada també intervé Astrid, la professora d’alemany que impartirà les classes a partir del setembre. És enginyera de formació, treballa ensenyant l’idioma a empreses i podrà oferir als alumnes nocions generals, però també del llenguatge més tècnic que els servirà per al món laboral.

Classes de FP al matí i classes d’alemany a la tarda. Dedicació exclusiva. Els 20 alumnes hauran de destinar moltes hores a l’estudi. Els responsables de BASF i de l’institut insisteixen en aquest missatge. Però no hi ha cap sensació de temença. Al contrari, els futurs col·legues de formació intercanvien telèfons i correus electrònics, convençuts que han fet la tria correcta. Es tornaran a veure a principis de setembre.

El Far i els focs

Fotografia realitzada per Francesc Domènech la nit de divendres passat des de l’Escullera del Port de Tarragona

El periodista Quico Domènech, director de NW Revista de Reus, és aficionat a la fotografia. Li serveix per distreure’s i allunyar-se de les dificultats professionals del dia a dia. Ell és l’autor de la imatge i del titular d’aquest article, que completa al FET a TARRAGONA una panoràmica amb diferents perspectives que hem descrit els últims dies al voltant del Concurs de Focs Artificials.

El treball que mostrem és el resultat d’una sortida organitzada per l’Associació Tarraco Fotografia. El Quico i una dotzena d’aficionats més es troben a partir de les nou del vespre a l’Escullera del Port. Carregats amb càmera, trípode, disparador… i alguna cosa de menjar i beure, es preparen per observar i plasmar l’espectacle pirotècnic, lluny de la gernació que envaeix la façana marítima de la ciutat.

El lema de l’entitat és “Aprendre i divertir-se”. En un ambient distès, els companys comenten detalls relacionats amb la tècnica fotogràfica nocturna i, més específica encara, de com realitzar fotos de focs artificials. Aquí tots són aficionats i tots ensenyen i aprenen dels altres.

Una de les moltes trobades

Amb prou antelació, preparen tot el material per tenir-lo a punt a dos quarts d’onze de la nit, el moment en què la pirotècnia participant del dia comença a disparar el castell. És divendres i actua Pirotecnia Valenciana, l’empresa que 48 hores després guanyarà la 23ª edició del prestigiós certamen de Tarragona.

Les fotografies dels socis d’ATF corresponen, per tant, a una gran nit d’espectacle de llums i colors. Aquestes imatges potser les podrem veure tots a través de www.flickr.com/groups/asociaciontarracofotografia/pool/  O en alguna exposició de les que organitzen de manera itinerant per la demarcació.

Són més d’un centenar de socis, units per una passió fotogràfica, procedents de diverses localitats i d’àmbits professionals i personals molts plurals. Organitzen sortides temàtiques, exposicions, cursos i tallers. Han creat un col·lectiu estable, obert a fer amics i intercanviar experiències, potenciant la creativitat i l’originalitat.

I aquí tenim un detall del que fan. Observeu la composició que ens regala el Quico: el Far de la Banya, majestuós, imponent. A la dreta, les palmeres de colors. I a l’esquerra, lluny però perfectament reconeixible, la façana il·luminada de la Catedral. Foto fruït de la perseverança. Foto de concurs. Foto de premi?

El carrer dels pilons que parlen

Imatge del carrer mentre la gent pinta els pilons.

Al carrer del Comte els pilons parlen, prenen vida pròpia i ens expliquen històries, sentiments, experiències, fascinacions, reivindicacions. No es tracta d’un fet taumatúrgic, sinó que representa una acció artística col·lectiva que ens transporta —ja em perdonaran els puristes— fins a l’esperit subversiu de Marcel Duchamp. Els veïns han aconseguit descontextualitzar un element urbà neutre, avorrit, quotidià, que sol passar desapercebut, i elevar-lo a la categoria d’obra d’art. Els setanta-sis pilons més emblemàtics de la Part Alta s’han convertit en la nostra particular roda de bicicleta. Això sí, sense esdevenir peça de museu, tot i que podrien ser-ho perfectament. Replets de vida, colors i missatges, criden l’atenció de vianants i turistes de la ciutat.

Un dels participants, concentrat, pintant.

Com cada primer dissabte de juliol,  els pinten de nou, els canvien de fesomia. Tan sols un parell o tres, que són indultats, se’n lliuren de rebre noves capes de pintura, amb noves necessitats i noves voluntats comunicatives. Bola de drac, els personatges de Monstruos S.A. i una senyera estelada són alguns dels temes més populars que inspiren els participants d’enguany.

Aquesta és la setena edició de la “Pilon’s Parade”. La iniciativa va néixer fruit d’un acte de rebel·lia veïnal. “Ens van posar uns pilons que no ens agradaven gaire, així que, de forma espontània, durant la nit, els pintàvem, d’amagat”, ens comenta el fotògraf Pep Escoda, que fou un dels impulsors de l’esdeveniment. Ara, però, ja no cal fer-ho d’estranquis. De fet, fins i tot el consistori en fa difusió i l’alcalde hi realitza una breu visita pel matí.

Èxit de participació, gent sense poder pintar

Una taula repleta de pots i estris per pintar.

Mentre conversem amb Escoda, una dona ens interromp per preguntar-nos amb quina mescla de colors pot aconseguir el lila. Barrejant blau i vermell, li respon ell. Més tard, observo com una mare neteja la cara al seu fill, que sembla que s’hagi banyat en un pot de pintura expressament per sortir en un anunci de detergent. Petits i grans, professionals i no-professionals, aquí tothom qui ho vulgui pot agafar pinzells, retoladors, o fins i tot purpurina, i posar-se mans a la feina. El caràcter popular és un dels encants de l’acte.

L’èxit de participació, però, provoca que aquesta vegada hi hagi gent que es quedi sense poder pintar. Malgrat que es demanava “tanda” a les 10.30h, una hora abans, a les 9.30h, segons ens explica Escoda, el carrer “ja feia goig”. A tall d’anècdota, també afirma que la tarda anterior es van topar amb uns “guiris” que se n’havien assabentat de l’esdeveniment i volien sumar-s’hi, i que des de bon matí ja estaven fent cua. Ells, per sort, han aconseguit pintar un piló.

Imatge dels The Pilon’s String Quartet actuant al carrer del Comte.

Compartir com a objectiu màxim

“El nostre objectiu màxim és compartir”, explica el fotògraf tarragoní. La proposta, però, va més enllà de la pintura. Tenen un escenari muntat per acollir-hi actuacions. “Nosaltres sempre diem que aquí hi ha un escenari, i qui vulgui tocar que hi toqui”, assegura Escoda. I, de fet, quan arribem ens trobem amb un breu concert d’uns joves del Conservatori, que s’anonemen The Pilon’s String Quartet, i que desperten força expectació.

Marea verda i presència lila

La “Pilon’s Parade” ja fa anys que és un reclam també per a entitats de les nostres festes populars i tradicionals. En aquesta edició, el color que més predomina, en aquest sentit, és el verd de les samarretes del 30è aniversari del Ball de Diables. Com que el proper setembre presentaran nova vestimenta, aprofiten l’avinentesa per pintar dos pilons amb la resta de vestits que han lluït o llueixen encara. Per altra banda, des de l’organització de les festes, els han obsequiat amb una placa per aquestes tres dècades d’existència ininterrompuda. Membres de la Colla Jove Xiquets de Tarragona també han fet acte de presència i han vestit de casteller dels liles un dels pilons, hores abans de descarregar el seu tercer 3de9f de la temporada al barri de Sants.

Piló de la Colla Jove.

Sant Agapito Bis, el sisè

Les festes van sorgir tot just fa vuit anys, quan van decidir recordar el desallotjament que van patir l’any 2005, per culpa d’unes esquerdes que van fer trontollar la tranquil·litat dels veïns. Inspirats en Ca l’Agapito, edifici històric de la plaça Pallol, Escoda ens explica que van decidir celebrar l’efemèride, organitzada pels veïns i amics del carrer del Comte i de la plaça Pallol, en honor a Sant Agapito. Tanmateix, tal com ens comenta el fotògraf, “de Sant Agapitos n’hi havia cinc, i cap coincidia amb les dates que ens interessaven, així que ens en vam inventar un de nou”. I el van anomenar Sant Agapito Bis. D’això se’n diu tenir recursos.

La festivitat continua per la nit, amb un sopar popular i un concert del grup Rumbes Canya, de la Part Alta, però nosaltres marxem després de fer el vermut i de veure com el carrer del Comte s’impregna de nou de colors, art i alegria.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

Els rituals de la setmana dels Focs

Imatge d’un castell de focs en una edició anterior del Concurs de Tarragona (foto: Mª Pilar Veciana)

Hi ha rituals que no es perden, que formen part de la manera de ser de les persones i dels col·lectius. I a Tarragona, les nits de juliol del Concurs de Focs Artificials pertanyen a la categoria de ritual. La reducció del nombre de nits -van arribar a participar-hi sis pirotècnies- no ha fet oblidar algunes tradicions ciutadanes.

El públic va de menys a més al llarg de la setmana i arriba al màxim l’últim dia, dissabte, quan els cotxes col·lapsen la Rambla i el Passeig Marítim, sobretot amb visitants que venen d’altres poblacions.

Cadascú te predilecció per un lloc per veure l’espectacle pirotècnic i no acostuma a canviar gaire d’ubicació: n’hi ha molts que són partidaris d’estendre les tovalloles a la platja, amb begudes i menjar inclòs. D’altres opten pel passeig del Miracle, arribant des del Moll de Costa, o per l’Escullera. També són milers els que fan el ritual de pujar per la Rambla fins al Balcó i situar-se en aquella zona que comprén Baixada de Toro i Vial Bryant. I els que surten de la Part Alta pel portal i se situen al Passeig de Sant Antoni.

Per a tots els públics

Són nits primerenques per als adolescents, que acaben d’estrenar les vacances i tenen el permís dels pares per sortir, amb l’excusa dels Focs. Són nits que aprofiten els matrimonis més veterans per fer una passejada per la Rambla a hores poc habituals. Són nits de principis d’estiu que conviden a fer alguna cosa extra per combatre la calor.

El gelat forma part del ritual, abans, durant o després de l’actuació. El buidatge de les terrasses de la plaça de la Font i de la plaça del Forum poc abans de dos quarts d’onze i la reinvasió d’aquests espais cap a les onze és una altra imatge habitual. El soroll de les motocicletes que circulen a massa velocitat per Via Augusta i Rambla Vella, el gran dispositiu de trànsit de la Guardia Urbana per controlar vehicles i vianants… formen part de l’espectacle.

Hi ha rituals més recents, però que comencen a formar part del paisatge d’aquestes nits d’estiu. Els sopars del Passeig de les Palmeres, impulsats per un grup de restaurants de la Part Alta, han ofert una nova possibilitat de veure els focs des d’un lloc privilegiat.

Un estiu per davant

La setmana del Concurs s’acaba. Forma part del ritual la neteja del fons marí de la platja del Miracle en un diumenge de ple estiu estiu en què el jurat fa públic el seu veredicte. Enguany el guanyador del certamen és Pirotècnia Valenciana -els que van disparar divendres-  i que, com mana la tradició, tornaran a Tarragona per Santa Tecla.

I després dels focs, la seqüència ritual continua: arriben les nits d’estiu de música i teatre al Camp de Mart, els espectacles d’Història Viva als recintes monumentals, les activitats per als més joves a La Palmera, les festes dels barris, l’aigua i els castells de Sant Magí… i així, sense parar, fins al 14 de setembre –enguany, dissabte 14- quan la Crida -un altre ritual- ens anunciï que la Tecla ja és aquí. Falten 69 dies! 

El concurs de Siurana

El poble de Siurana aspira a ser votat com el millor racó turístic d’Espanya en un concurs que organitza Guia Repsol (foto: Servei Educatiu Priorat)

Estiu, vacances, viatjar, descobrir… En aquest època de l’any ve de gust parlar de turisme i lleure. I en aquest context, guanyen força els concursos populars que miren de triar les millors festes o els millors indrets. És una forma lúdica i lleugera de promocionar els candidats i els guanyadors i de convidar els ciutadans a conéixe’ls.

Ara fa poc, Tarragona disputava la final d’un concurs radiofònic per escollir l’instant festiu més gran dels Països Catalans. Ho feia amb l’Entrada del Braç de Santa Tecla, una festa declarada d’interès nacional i que cada any atreu més visitants. Finalment, la Tronada de Reus va guanyar el concurs gràcies a una més gran mobilització ciudadana.

La demarcació de Tarragona, a través del poble de Siurana, està ara entre les candidatures per esdevenir “El millor racó d’Espanya 2013”. Es tracta de la segona edició d’un concurs de Guia Repsol que preten descobrir per al gran públic llocs d’interès turístic que, probablement, es troben fora de les rutes més tradicionals. Siurana és un indret poc conegut pel viatger i turista espanyol, tot i que molt valorat pels aficionats europeus a l’escalada. Aquest poble destaca pel seu interès natural.

Cap de setmana decisiu

Siurana representa Catalunya, competeix amb altres 16 indrets –un per cada comunitat autònoma- i necessita el suport de la gent. Igual que en el concurs radiofònic, aquí el públic és qui decideix el guanyador. I ho fa a través de la xarxa, en el web http://elmejorrincon.guiarepsol.com.

No cal que dir que els organitzadors del concurs fomenten la participació dels viatgers amb diferents incentius i els anima a visitar els indrets seleccionats amb la recompensa d’obtenir un premi.

Aquest dilluns 8 de juliol a mitjanit s’acaba el termini per votar Siurana i aconseguir que la localitat del Priorat passi el tall i es classifiqui entre els vuit millors racons de la geografia espanyola.

És un bon moment per votar a Siurana, un lloc que coneixem prou bé els tarragonins. De pas, descobrirem per Internet les altres 16 propostes finalistes. Potser, sense planificar-ho prèviament, trobem una destinació per a les nostres vacances.

“Actuar al Concurs de Tarragona és com torejar a Las Ventas”

Fotografia presa des de la punta del Miracle, durant el muntatge del castell de focs.

Ens acostem a la platja del Miracle a les onze del matí, malgrat que ells ja fa una bona estona que hi són. De fet, els dinou operaris de la companyia Gironina porten des de les quatre de la matinada treballant en la preparació de l’espectacle, que començarà a dos quarts d’onze de la nit. Han vingut amb 9 furgons i un tràiler des de Vimbodí, on disposen del magatzem. Malgrat que hagin matinat tant, no acabaran de muntar-ho tot fins a les set de la tarda.

La feinada que hauran de realitzar durant tota la jornada és considerable. Quan finalitzi el castell de focs, s’hauran de quedar recollint fins, com a mínim, les dues de la matinada. Tanmateix, si el temps no desllueix l’exhibició, l’esforç acabarà tenint un merescut reconeixement amb els aplaudiments del públic i, potser, amb el premi de la 23a edició del Concurs de Focs Artificials Ciutat de Tarragona.

Hem triat a l’atzar el dia de visita a la punta del Miracle. L’arsenal de pirotècnia que hi tenen preparat és imponent. Concretament, disposen de prop 1.000 quilos d’artefactes que il·luminaran la nit tarragonina i l’ompliran de colors. La quantitat de tubs que hi ha em fan pensar en l’orgue de la Catedral. I què voleu que us digui, la comparació no em sembla excèntrica. Al cap i a la fi, tant en la música com en els focs artificals és fonamental controlar el tempo i el ritme.

“Pepe” Benlloch: l’ànima del castell de focs

“Pepe” Benlloch és l’artista. Ell és el cervell, les mans i el cor de l’espectacle. “El 80% del castell està fabricat per mi”, ens comenta, i afegeix que aquest és un “valor afegit”. I no li falta pas raó, ja que moltes companyies utilitzen un elevat percentatge de coets comprats a l’estranger. Ell, en canvi, és el mestre artesà, representa la passió per aquest ofici.

Benlloch ens mostra una bola de pólvora, que permet que els coets s’enlairin fins a alçades de prop de 300 metres.

Nascut a Benissanó, Benlloch és un valencià autèntic, dels que, sortosament, encara parlen la llengua del Tio Canya. Pell rostida pel Sol i conversador infatigable, assegura:  “Jo vinc amb la il·lusió de guanyar, però primer cal cremar-lo“. El que és indubtable és que ell s’hi ha esforçat de valent. Fa dos mesos va pujar un dissabte per inspeccionar el terreny des d’on havien de llençar els focs.

Malgrat ser home parlador, ens costa endinsar-nos en el llenguatge que utilitza, ple de tecnicismes. Carcasses, foc creuat, parcs aquàtics… sort que Xavi González, tècnic de cultura de l’Ajuntament de Tarragona, que ens acompanya durant la visita, ens ajuda a entendre el camp lèxic propi del món de la pirotècnia.

Un gest de complicitat

Benlloch té preparada una sorpresa, tot i que primer s’assegura que no ho publiquem abans de l’espectacle. Estan instal·lant unes lletres gegants, que ocupen uns dos metres d’alçada i deu de llargada, en què s’hi pot llegir la paraula “Tarragona”. El mot s’il·luminarà en ple espectacle, durant uns 40 segons, i esdevindrà un gest de complicitat —inèdit— amb el públic de la ciutat. “Estem molt agraïts que ens hagin convidat”, assegura el valencià.

Treballadors de Gironina acaben de col·locar les lletres gegants que conformen el mot “Tarragona”.

Convençut, diu que venir  al concurs internacional de focs artificials de Tarragona és “com torejar a Las Ventas”. I ja ens disculparan els antitaurins, però el símil està molt ben parit. A més, diu molt del renom que s’ha guanyat l’esdeveniment a nivell estatal, i fins i tot internacional, malgrat que l’any passat, per dificultats econòmiques, no es pogués celebrar.

“Venim a per totes”, reitera diverses vegades. La dinàmica del grup Pirotècnica Gironina és participar en 2 o 3 concurs a l’any. No són partidaris d’actuar a tot arreu i haver de repartir massa els esforços. I és un compliment que considerin Tarragona com un lloc adient per cremar totes les naus amb l’objectiu ferm d’emportar-se el primer premi.  “Seran 18 minuts a saco“, avança Benlloch.

El circuit dels focs està totalment informatitzat, i l’espectacle s’executa des d’una cabina.

La instal·lació manual de centenars d’artefactes pirotècnics, distribuïts en tres espais diferents de la punta del Miracle i enmig de grans mesures de seguretat, contrasta amb el sistema informatitzat que dirigeix, des d’una cabina tancada, el llançament del castell.

El primer tro d’avís i un creuament de mirades 

Sota un contundent Sol de migdia i amb unes vistes fantàstiques de la ciutat al fons, Benlloch i González enraonen sobre els dos moments bàsics per als participants en el concurs. El primer, a un quart d’onze de la nit, quan sona el tro d’avís, perquè es pot comprovar si bufa el vent i en quina direcció. El millor és que corri una briseta de terra cap a mar.  En cas contrari, o amb el vent del tot calmat, és bastant probable que l’espectacle quedi deslluït —com va succeir dimecres—.

El segon moment arriba pocs minuts després de les onze de la nit. “Quan en Xavi s’acosta a la zona on estem nosaltres, després de l’espectacle, amb la mirada m’ho diu tot, encara que no em digui res”, reconeix el mestre pirotècnic. I el tècnic de Cultura, alhora, assegura que l’expressió dels participants també denota com ha anat l’actuació.

Els guanyadors, diumenge a les 12h 

Benlloch i la seva gent ja han deixat neta la zona rocosa del Miracle, perquè s’hi instal·li una altra empresa, en aquest cas Pirotecnia Valenciana. El ritme de muntatge i desmuntatge d’aquests dies és frenètic. Dimecres ja van estar presents a l’esdeveniment Focs d’Artifici Europlà, i dissabte ho faran els francesos d’Euro Bengale. A veure qui s’endú el premi. Sembla que, malgrat l’espectacle ofert, el fum s’ha convertit també en adversari de la Gironina, tot i que potser no de forma tan pronunciada com amb els d’Europlà. Veurem com respon el temps la resta de dies.  La gent, no obstant això, se n’ha anat satisfeta. Aquest diumenge, a les 12h sabrem qui ha estat el guanyador del concurs d’enguany, un esdeveniment que la ciutat ha sabut recuperar i que no ha de permetre que se’ns torni a escapar de les mans.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

TEXT I FOTOGRAFIES: RICARD LAHOZ I ENRIC GARCIA

Un jardí com a espai d’oci i cultura

Des del jardí es contempla la riquesa arquitectònica del teatre Metropol, obra de Josep M. Jujol (foto: cedida)

D’entrada, reivindiquem el jardí del Metropol. La joia modernista, obra de Josep Maria Jujol, acull un espai agradable i tranquil, una illa de relax a la mateixa Rambla, que encara està per descobrir.

La festa de les Petxines, que organitza el Col·legi de Periodistes, i la presentació de la nova campanya de socis del Club Gimnàstic han estat dues de les últimes activitats programades en aquest espai.

Ara, el bar que dóna accés al jardí tanca un mes per reformes, però a l’agost reobrirà com a terrassa per anar a sopar o prendre una copa. Una iniciativa dels joves emprenedors Pau Fort i Guillem Rius –La Curiosa SCP-, després de gairebé tres anys de tenir en funcionament el Cafè Metropol.

Més horari més propostes

El jardí acollirà concerts de petit format per Sant Magí i Santa Tecla, però el servei de terrassa serà permanent durant tot l’any amb un horari idèntic al dels bars de la plaça de la Font. S’hi serviran sopars freds i copes en un ambient relaxat que no molestarà els veïns.

El Cafè del Metropol va arrencar l’octubre de 2010. La dificultat de l’accés i la de separar clarament la programació teatral del servei de bar han suposat un problema afegit a l’hora de situar aquest local en el mapa d’oci i cultura de Tarragona.

Gràcies a la insistència dels seus promotors, amb la programació continuada de concerts i d’activitats culturals i ciutadanes, s’han pogut superar aquests entrebancs inicials. I ho certifica la nova etapa que el cafè-terrassa engegarà d’aquí unes setmanes.

El jardí que envolta el teatre modernista creat per Jujol és una de les petites joies que amaga el centre de la ciutat. Un reportatge del passat mes de febrer al Diari de Tarragona titulat “El pulmón oculto de la Rambla” ens descobria aquests jardins privats, situats la majoria a la banda dreta del passeig, en direcció al Balcó.

De jardins públics en aquesta zona, només en tenim un: el del Metropol que ara, sota gestió privada, es prepara per obrir-se encara més a la ciutat sumant programació cultural i d’entitats a l’oferta de bar i petit restaurant. Les nits d’agost enguany es presenten més animades!